Fa unes setmanes vaig assistir a la presentació del llibre Estoy hablando de mi generación, en el qual el professor Josep Maria Ripoll aplega una antologia dels articles que en Claudi Montañá va escriure per a les revistes Vibraciones, El Papus, El Viejo Topo, Star, Ajoblanco i Nuevo Fotogramas, des del 1972 fins al 1977, any de la seva mort. El vaig conèixer poc, però en tinc el record d’una persona introvertida, molt sensible i intel·ligent, atent a tot el que fos contracultura, des de la literatura beatnik de Kerouac i Ginsberg a la música trencadora laietana, en uns anys en què l’exaltació llibertària pròpia del Maig del 68 va anar declinant fins a provocar el desencís. Miquel Riera va definir en Claudi molt bé quan va dir que era «dolç i solidari», per acabar explicant que «entenia el món i no li agradava».
En el recull d’escrits m’ha cridat l’atenció el publicat a Nuevo Fotogramas el 23 de març del 1973, titulat Los rebeldes del cine USA. Allí fa una repassada dels actors que han representat mites de la rebel·lia enfront del sistema. Comença amb un pal contra Humphrey Bogart, que va formar part dels qui van anar a Washington a donar suport als primers dinou de Hollywood acusats pel Comitè d’Activitats Antiamericanes de l’infaust senador McCarthy, i poc després es va penedir del seu posicionament dient que ho havia fet sense reflexionar i que tenia una família que defensar. La imatge d’integritat de Sam Spade o de Philip Marlowe restaven malparades.
John Garfield va patir les conseqüències de la caça de bruixes, fins al punt que la seva malaltia cardíaca –que li havia impedit ser boxador i combatre a la Segona Guerra– va empitjorar i li va causar la mort als 39 anys. Havia estat cridat a declarar davant del Comitè i es va negar a denunciar companys esquerrans, malgrat que no va ser mai comunista i sí la seva dona, Roberta Seidman. El recordem com el rodamon Frank Chambers en la primera adaptació a la pantalla de la novel·la El carter sempre truca dues vegades, de Tay Garnett, i, l’any següent, participant en la denúncia de l’antisemitisme, que ell coneixia prou bé doncs era jueu de Brooklyn, titulada La barrera invisible i dirigida per Elia Kazan.
Monty Clift va compondre la figura d’un home turmentat, melancòlic i vulnerable, ben lluny de la solidesa dels clàssics Wayne, Cooper o Gable. No va poder acceptar la seva homosexualitat, encara que la seva tendresa i la mirada d’uns ulls verds van fer exclamar a la seva gran amiga Elizabeth Tayler que ell era «l’home de qui tota dona en voldria tenir cura». Després d’un accident de cotxe, el seu rostre desfigurat va haver de ser sotmès a una dràstica cirurgia plàstica. Mai més va tornar a ser el que era. La dependència dels calmants i l’alcohol el va dur a l’infart als 45 anys.
I què podem dir d’en James Dean? Mai va ser tant ell mateix com en el paper de Cal Trask, amb la voluntat de conquerir l’afecte d’un pare bíblic i angoixat per descobrir el destí de la seva mare fugitiva, a l’adaptació que Elia Kazan va fer d’A l’est de l’Edèn, segons l’obra de John Steinbeck. Capcot, maldestre, sempre amb el cigarret als llavis, fou la icona del rebel sense causa.
