Una de les forces més poderoses és l’optimisme, l’actitud vital a través de la qual podem canviar el nostre destí. Aquest és el punt de partida del llibre Tenir sort a la vida depèn de tu (Columna), on la manresana Xènia Vives (1986) explica el seu propi mètode d’auto-ajuda, el Happy-Go-Lucky.
Bucay i Coelho van vendre milions d’exemplars i el concepte de «llibre d’autoajuda» gairebé va morir d’èxit. Li molesta aquesta etiqueta per a la seva obra?
Ara es parla més de «creixement personal», però el meu és un llibre d’autoajuda. I ningú s’ha de sentir avergonyit per voler llegir autoajuda.
Per què va escriure el llibre?
Em vaig divorciar i això va ser el detonant d’una cosa que sempre m’havia acompanyat. D’adolescent llegia coses de creixement adolescent, i tot allò que sempre he llegit m’ho havia anat guardant a dins, fins que al final ha sortit un mètode propi.
El Happy-Go-Lucky?
Sí, i que vol dir: «A les persones felices els surten bé les coses».
Però no està tot dit, ja?
Sí, m’havia passat pel cap aquesta idea, però no és cert, no està tot dit. Happy-Go-Lucky és un mètode propi, i tot el que diu no s’ha dit en la seva totalitat. A més, cada persona rep els missatges d’una manera diferent. Hi ha lectors que m’han agraït haver trobat al llibre el missatge que necessitaven llegir.
Així, doncs, ara era el moment?
El destí em va donar un cop de mà quan vaig conèixer Francesc Miralles, un escriptor especialitzat en psicologia. Li vaig explicar el meu mètode i em va dir que tenia tota la informació al cap, només ho havia de plasmar. Ho vaig endreçar i en un any ho vaig tenir escrit.
Si no s’hagués divorciat, no hauria publicat res?
Crec que ho hauria fet igualment perquè fa anys que segueixo autors com Tony Robbins, Robin Sharma... El divorci fa que el llibre que ja tenia al cap no sigui només un llibre happy, perquè la meva vida sempre va anar bé fins que va arribar un punt en què les coses van començar a trontollar. I això em va fer connectar amb altres persones que també ho han passat malament. El llibre toca de peus a terra.
Quin és el missatge clau?
L’actitud ho modifica tot.
El títol és molt agosarat.
És una crida a la responsabilitat personal i a deixar de banda el victimisme, les circumstàncies externes... El 90 % de la nostra vida depèn de nosaltres, per tant és una bogeria perdre energies a intentar controlar el 10 % restant. El poder que tenim està en aquest 90 %, hi ha molta feina a fer i a vegades no ho veiem.
Així i tot, dir el que diu el títol no és excessiu?
Jo estic convençuda que tenir sort depèn de tu. Dues persones neixen amb les mateixes oportunitats, però una té una vida plena i l’altra acaba a la misèria. Ser l’un o l’altre depèn de la teva actitud: hi ha moltes històries de superació personal que ho certifiquen.
Som massa victimistes?
El repte número 1 del Happy-Go-Lucky és deixar de queixar-se, ni que sigui intentar-ho a l’inici, durant, mig dia. Després ja ho faràs al llarg d’un dia, dos dies... però no és només que no ho expressis de paraula, sinó que tampoc ho has de pensar, perquè, si no, pots acabar essent una olla de pressió. L’important és on enfoquem l’atenció, fixar-nos en les coses boniques. Proposo que tinguem una llibreta a la tauleta de nit i cada dia hi escriguem tres coses bones que ens passin. Les buscaràs i el cervell començarà a fer canvis en les connexions neuronals, passaràs de centrar-te en allò negatiu a fer-ho en el que és positiu.
Tothom té problemes.
El bo de tocar fons és que només pots anar cap amunt. A tots ens passa que arriba un moment en què estem enfonsats, però de tot se’n surt. El mètode és per a la gent que ho passa realment malament, però també per a qui viu un bon moment. Són idees per aplicar en el dia a dia.
De tot se’n surt?
Sí, jo penso que sí. Però torno al títol: depèn de tu. Un dia vaig escoltar al programa L’ofici de viure que una parella havia perdut el seu fill, és una experiència molt dura que pot fer que estiguis plorant cada dia. Però era increïble com ho havien afrontat ells.
La mort és l’últim tabú.
La mort es veu com una cosa trista, i que s’ha de plorar. Són les creences socioculturals que ens envolten. Però en altres cultures es pren com un comiat, amb alegria... L’actitud pot ser: m’estic al sofà plorant o surto a viure.
Hi haurà qui no s’agafarà gaire bé una reflexió d’aquest tipus.
Sí, potser sí, dir el que dic és dur, i hi haurà qui no s’ho agafarà bé. Però es tracta de viure des de l’acceptació. Sant Francesc d’Assís va dir allò de «Déu meu, dona’m serenitat per acceptar les coses que no puc canviar, coratge per canviar les coses que puc canviar, i saviesa per saber reconèixer la diferència». No val la pena morir en vida per les coses que no podem controlar.
La vivència de la pandèmia va fer modificar el seu mètode?
Va fer endarrerir la publicació del llibre, això sí. Però penso que tant li fa el context, el mètode és cert, les persones Happy-Go-Lucky s’han pres la pandèmia d’una manera i la resta, d’una altra.
És fàcil de dir, però si has estat dos mesos i mig tancat en un pis de 50 m2...
Si no ets optimista... jo he estat tot el confinament sola amb dues criatures de 4 i 6 anys.
Vivim en la tirania de la felicitat?
Jo crec que la gent no hi pensa, va amb el pilot automàtic posat, viu per sobreviure, l’anar tirant... no veig gent motivada per aconseguir la felicitat. Veig gent que sobreviu com pot, i molta actitud de víctima, i és cert hi ha coses molt fotudes, però hem de pensar més en la vida. Cal que el pilot automàtic sigui el de l’optimisme.
Vivim temps de ràbia i de dol.
S’ha de viure! Recordo que, després del divorci, vaig voler sortir amb un altre noi, però em vaig adonar que ho feia per tapar el dol... i el dol el vaig passar després. Les coses dolentes s’han d’integrar, sentir i plorar durant una setmana, no tota la vida.
Un dels temes que tracta en el llibre és el de les persones tòxiques. Com ho hem d’afrontar, segons el seu mètode?
Jo no tinc miraments: no hem de quedar bé amb els altres, i si una persona ens roba energia, l’hem de fer fora de la nostra vida. A vegades has de quedar amb algú per qüestions de feina, però si es tracta d’una d’aquestes persones tòxiques, hi has d’estar el just i necessari. No hem d’estar tan pendents de les convencions socials i anar més amb el nostre jo intern.
Vostè no s’emprenya mai?
Sí, és clar que m’enfado. Però ara ho porto millor, amb el temps he après a ser pacient.
