Quantes comèdies boges heu vist en els últims anys que es presentaven com a provocadores i políticament incorrectes però que esdevenien finalment unes joguines tan xarones com inofensives? La llista és llarga, però, sortosament, es desmarca d’ella el segon llargmetratge de Paco Caballero, Donde caben dos. Una disbauxa que dona exactament el que promet, a diferència de nombrosos artefactes falsament transgressors, i porta fins les últimes conseqüències els seus postulats irreverents i saludablement immorals. El film s’estructura al voltant d’un concepte (l’esmicolament de la sexualitat oficial) i d’un escenari (un club d’intercanvi de parelles), en què convergeixen tot un seguit de personatges, més o menys desconcertats: una noia espantada davant del seu matrimoni imminent, un cosins amb una relació molt especial, un jove que malda per rescabalar-se d’un fracàs sentimental… La paradigmàtica Resacón en Las Vegas és un dels referents més clars que ha emprat el director madrileny, que ha donat un salt de qualitat després de la seva discreta òpera prima (Perdiendo el este), però el seu treball acaba sent molt més agosarat que el seu model. Donde caben dos no pretén passar a la història, però assoleix amb escreix el seu objectiu. Caballero ha impulsat una reivindicació festiva i jocosa de la llibertat sexual amb una sòlida construcció coral que s’aferma en una narrativa àgil i uns personatges acuradament escrits i servits per un repartiment impecable i sense fissures (María León, Pilar Castro, el manresà Miki Esparbé…). Una comèdia espanyola que s’aparta dels patrons més gastats del gènere, i s’inclina per un divertiment sucós i insolent: una celebració sensual i desimbolta de la vida que desprèn una lluminositat especial perquè es va rodar quan ja estàvem immersos en la pandèmia que ens ha tocat viure.