En la segona novel·la del manresà Pere Maruny (1974) poques coses són el que semblen. Juga amb les expectatives fins i tot en el títol, La mort dels altres, d’un llibre que publica Rata, un segell del Grup Enciclopèdia, i que acaba essent un cant a la vida. Nascut a la capital del Bages, circumstàncies familiars el van dur de petit a la Bisbal d’Empordà. Fa quatre anys va publicar No anem sobrats de bona gent, amb el procés sobiranista de teló de fons, i ara presenta un jove que sent el neguit de marxar de casa i veure món.
Vostè també tenia un neguit que el va empènyer a escriure?
En la meva primera novel·la tenia la necessitat d’escriure arran de la mort del meu pare. Però al darrera d’aquesta d’ara hi havia la voluntat de fer un producte literari, que anés en una direcció. Jo he viatjat molt, i tenia la idea de parlar sobre un viatge iniciàtic, una descoberta de la vida. La inquietud i l’ambició havien de desembocar en un producte literari.
El lector corroborarà que aquesta voluntat hi és?
No és una novel·la convencional, volia situar-me en un terreny que no fos còmode, i l’escriptor fa com el personatge: anar a veure món i a veure què es troba. Hi ha uns quants jocs lingüístics i literaris, títols interiors, canvis de rols de gènere, ... L’obra està escrita des del jo, però no surt mai el nom del protagonista.
Per què no?
Era un dels condicionants previs a l’escriptura que em vaig marcar, perquè l’important és la dimensió literària del text. La gràcia del llibre és que queda obert i cada lector pot fer la seva interpretació. No hi ha veritats absolutes, sinó punts de vista, reflexions.
Algun li ha dit que no l’ha entès?
Recordo que una persona em va dir que no havia agafat el significat de la novel·la, i jo li vaig dir que si se l’havia llegit, la podia interpretar a la seva manera. Un hi veu unes coses, l’altre unes altres, ... Cadascú té la seva motxilla.
Diu el protagonista que busca la mort dels altres per trobar-se a si mateix.
Cada cop més, les nostres vides estan condicionades, el capitalisme global fa que totes les ciutats siguin iguals, homogènies. Però a sota hi ha la diversitat, i jo volia anar a buscar els sentiments, les necessitats més primàries.
El viatge no és turisme?
El turisme és un simulacre barat dels viatges. Les essències de la vida les pots trobar viatjant, queden soterrades.
Recorda l’Albert Casals, el jove que viatja pel món en cadira de rodes i sense diners.
És la idea de sortir de casa amb un bitllet de vint euros i anar a l’altra punta del món. Encara es pot fer, malgrat que sembla que avui en dia si no tens el viatge programat no et pots moure. Però també té un preu anar contra el món.
El preu d’anar a contracorrent?
Exacte, anar contra el corrent dominant no són flors i violes, té un preu, i sol ser alt, pots acabar en estat de marginació.
Però els seus personatges viuen en els marges. Li interessa la idea del límit?
Són homes i dones que se surten dels camins fressats. Avui en dia, tothom va al mateix lloc, no sé, al Louvre, per exemple, per fer una foto i poder dir «ha estat aquí». Però en els marges hi ha tot un món per descobrir.
Viure en la perifèria del sistema, pel que sembla extreure’s de la seva novel·la, no implica viure en la soledat.
Jo sempre faig referència als altres com una part teva. Hi ha un discurs dominant sobre l’individualisme exacerbat que diu que tu sol pots fer el que sigui, però no és així, i s’ha vist amb la pandèmia.
Ha fet un cant a l’empatia?
Lluny de la idea de desconfiar de l’altre, el que has de fer és fiar-te’n. Potser algú et decebrà, però la majoria de la gent no, la majoria t’acollirà. No estem sols.
Pel que explica, doncs, la frase «El primer pas de tot viatge és escollir rumb, mai destí», que trobem a la novel·la, és tota una declaració d’intencions?
El viatge és Ítaca, l’oportunitat és el viatge. I tenim la llibertat de no condicionar-nos: els telèfons mòbils ens mantenen connectats, però també aïllats en una bombolla. Jo dic: anem a descobrir.
Tenia, doncs, una voluntat de denúncia d’una manera de fer de la vida que ens hem o ens han imposat avui en dia?
Sí, evidentment. És inevitable, sempre m’he mogut en el periodisme i l’activisme i m’interessa donar veu a qui menys en té, de qui menys es parla. No vull caure en el pamflet, però fer aquesta mirada és inherent a la meva manera de ser i és necessari.
La pandèmia va condicionar les reflexions del llibre?
La novel·la estava escrita un any abans, però no s’havia publicat. La pandèmia em va donar l’oportunitat de repassar i reescriure.
