En l’era de la geolocalització i la realitat virtual reconforta escoltar la història de Ramon Junyent, un veí dels Hostalets de Pierola que en farà 90 el proper 29 de gener i ha dedicat la seva vida a trobar aigua sota terra amb un pèndol als dits. D’aquest ofici, en el qual va ser un mestre, en diuen saurí, una paraula d’etimologia àrab que significa «l’il·luminat», i defineix un home de conviccions fermes que considera que l’aigua és un bé col·lectiu. «Ha estat un ecologista sense saber-ho», afirma la periodista Marta Valls (Barcelona, 1993), autora d’un llibre que revisita la trajectòria vital i professional de l’anoienc.
«Ell sempre ho ha dit que l’aigua és per a tothom, no de ningú en concret, sinó de la terra», afirma l’escriptora amb arrels anoienques: «Per això sempre va topar amb les empreses i els ajuntaments amb els quals va tractar». Més de trenta hores de conversa enregistrades han donat a l’autora el bagatge necessari per definir Ramon Junyent com un «personatge quixotesc», en el bon sentit, en què es fa servir aquest concepte aplicat a persones que defensen ideals sovint a contracorrent.
Valls afirma que «les històries particulars et poden ajudar a explicar el món», i en aquest cas la vida de Ramon Junyent introdueix el lector en una època de postguerra, «quan l’aigua potable va començar a arribar a les cases» i diversos ajuntaments de la comarca, i també d’altres punts del país, van sol·licitar els serveis del pierolenc per trobar vetes d’aigua subterrània i construir pous.
«Els ajuntaments de poblacions com Piera, Vallbona, els Hostalets... li demanaven que trobés aigua, i a vegades es va enfrontar a situacions que considerava absurdes», comenta Valls: «Una vegada, al seu poble natal, va trobar aigua en uns terrenys que eren de propietat privada, va fer un pou, va rajar l’aigua i l’Ajuntament li va manar que ho tapés. Li va semblar que no tenia sentit fer aquella petició perquè la veta passava just per allà i aquell punt era el més fàcil des del qual es podia agafar l’aigua».
Una anècdota rere una altra, la vida de Junyent barreja el plaer de la seva feina amb la realitat de la condició humana. «Un cop, em va explicar el Ramon, a Vallbona li van demanar que fes uns pous i, després, inflés la factura i ja es repartirien el guany». Durant la dècada dels 50 i 60 del segle passat va ser quan l’hostalenc va tenir més feina, que canalitzava a través de l’empresa Pous i Mines dels Hostalets. «La tasca de buscar aigua és una mica quixotesca», indica Valls: «Però sense haver anat mai a la universitat, i ni tan sols haver acabat la primària, tenia un coneixement autodidacte molt important del terreny que trepitjava. Se sabia els tipus de roques, les maneres com es filtrava l’aigua, com són els terres de mig Catalunya... No va estudiar, però va adquirir molt bagatge sobre geografia i geologia».
Un inventor autodidacte
Amb el pòsit de saviesa de l’observació, el saurí arribava a un lloc i sabia on començava la veta d’aigua i per on passava. Aleshores, «pic i pala i a cavar per fer-hi un pou». Valls afegeix que «el Ramon també era un inventor», ja que «va muntar un laboratori per fer invents, com ara politges i altres eines, per poder foradar millor la terra». Era tal la fama de persona enginyosa que tenia que «hi havia pagesos dels Hostalets que li demanaven que els arreglés les seves màquines del camp».
El saurí va ser durant aquella època el responsable «de molts dels pous que es van construir en la zona, pous que es van fer servir per portar l’aigua a les cases, per a les que ja hi havia i per a les noves que s’anaven construint» a mesura que augmentava la població. «En Junyent va fer els pous de totes les urbanitzacions de Piera», remarca la periodista i autora del llibre.
Valls va accedir a escriure l’experiència vital de Junyent com a treball de recerca de la carrera de periodisme i, un cop va tenir el text, va pensar que a l’Ajuntament dels Hostalets de Pierola li podria interessar tenir aquesta història en un llibre, petició que l’administració va entomar i ha inclòs el volum en la col·lecció d’història local, en l’edició realitzada pel segell Nova Casa Editorial.
«Satisfet de la seva vida? Ell diu que, si li demanaven de fer un pou però no el podien pagar, ho feia de regal, perquè per a ell l’aigua és un bé comú». El relat de Junyent és el retrat d’un període de la història recent de Catalunya. «Va arribar el dia en què ell feia pous i ja hi havia motors que bombejaven l’aigua», explica Valls. La introducció de la tecnologia va anar desplaçant l’interès per la feina de Junyent, a qui «al final de la seva vida laboral ja no demanava ningú. Tot estava molt regulat, i el Ramon no tenia la maquinària necessària».
«No he volgut fer una biografia sinó un retrat, un punt de vista», apunta Marta Valls, que fa uns anys va ser redactora de Regió7. «M’interessava la seva experiència per parlar d’un moment concret de la nostra història de la Catalunya Central», afegeix l’autora i productora audiovisual.
