És un pecat imperdonable no poder gaudir dempeus, cantant, saltant i ballant un concert com el que ahir a la tarda va cloure la programació de Festa Major del Kursaal, però la posada en escena i el revival exhaustiu dels grans èxits d’Abba van entusiasmar un públic que no es va aixecar de les butaques per pura responsabilitat. Peces immortals de l’imaginari de la música contemporània com Waterloo, Mamma mia!, Super Trouper, Voulez-vou, Dancing Queen i Chiquitita van fer emergir de la memòria d’una bona part dels assistents records d’un altre temps. Quan la cantant Ana K García va fer corejar al públic l’estrofa de l’emotiva Chiquitita va quedar clar que la vetllada tenia molt de nostàlgia ben païda.

Abba, The New Experience és un grup de tribut del quartet suec que transporta els espectadors als anys 70 i 80, un temps de pantalons acampanats, barbes i discoteques. El pop-rock transversal que van regalar Abba als espectadors d’un parell de generacions és un llegat que ha fet forat: ahir, des del minut 1, Clara Dini, Ana K García, Joaquín Catalán i Juanma Sánchez, esplèndidament acompanyats per Jonathan Argüelles (bateria), Marc Ferrando (teclats), Xavi Lario (guitarres) i Rafa Martín (baix), van tenir el partit guanyat. Arrencant amb l’energètica Waterloo, la banda es va posar els espectadors a la butxaca en un espectacle que va culminar amb l’únic hit que, a aquelles alçades de la pel·lícula, encara no havia sonat i que una part del públic va reclamar, l’alegre Mamma mia!

La topografia del concert va dibuixar un inici a tot ritme, un entremig íntim, tendre i emotiu, i un final accelerant el bòlid a tot gas. Després dels músics, van sortir a l’escenari, de blanc impolut, les rèpliques nostrades de l’Agnetha, l’Anni-Frid, el Benny i el Bjorn: tots els ingredients eren a la cassola per viure una tarda festiva.

«Veig que n’hi ha que ens esteu gravant», va dir Dini en una pausa entre cançons. Però si algú s’esperava que la cantant els renyaria, estava ben errat: «etiqueteu-nos a facebook i instagram, així ens seguim els uns als altres». Una frase que els Abba, quan van vèncer al festival d’Eurovisió en el ja llunyà 1974, no haurien pas entès.

El concert es va anar apropant el clímax amb l’apel·lació als somnis de I have a dream, el Money, Money, Money precedit d’un referèndum amb el públic sobre amor i diners, Super Trouper i la bella Chiquitita. Aleshores, la muntanya russa es va tornar a enfilar amb temes com Does your mother know, Summer night city, Dancing Queen, Voulez-vou i Gimme! I en els bisos, un breu mix a capela i Mamma mia! per posar a prova les pulsacions de la platea. Confiem que aviat puguem tornar a rebre el grup: ja se sap que les penes van i venen i desapareixen.