Les dinàmiques internes dels festivals i la manera de plantejar el seu calendari ens porten sovint a anticipar-nos sobre la reacció que pot obtenir un film. Perquè ens entenguem: tots els certàmens posen les seves millors apostes a les sales de major aforament per al primer divendres i dissabte. Sembla lògic. Abans de veure-hi demà l’esperada Dune, el gran film d’avui i un dels màxims aspirants al Lleó d’Or s’anomena The power of the dog i és el nou treball de la directora de Nova Zelanda Jane Campion, responsable de la llegendària El piano. El seu nou film rebrà del festival de Toronto el guardó homenatge d’interpretació, per a Benedict Cumberbatch, que obtenen la majoria dels actors que recullen després els Oscars, i és el film central del New York Film Fest, com l’oscaritzada Nomadland l’any passat. D’entrada costa superar tot plegat. A Venècia sobre el paper és un dels rivals a batre. Però creem també una mica d’expectativa en contra. La carrera de Jane Campion és un desgavell des d’El piano. Un sotrac personal viscut des de llavors la va portar a una filmografia indubtablement interessant, però lluny del rigor i el personalisme de les seves primeres propostes. I això és en certa manera el que ha recuperat ara Jane Campion amb The power of the dog: un film d’època en un context salvatge, sobre les relacions sentimentals imposades, amb l’ombra de la traïció sobrevolant uns personatges viscerals escrits amb el cor i tot plegat servit amb l’exquisita i fresca originalitat de Campion. El personatge central escau com pocs a Benedict Cumberbatch, perfectament en la línia de l’excentricitat de Sherlock Holmes i Doctor Extraño, i ofereix memorables interpretacions de Kristen Dunst i Jesse Pleamons, parella a la vida real. El film és una producció de Netflix i el difondrà el desembre pensant en la campanya de premis. Un Lleó d’Or i un Oscar en mans d’una dona consecutivament després dels de Nomadland? Sigui com sigui, deixem-ho tot clar: The power of the dog no és un film per a tots els gustos com els que guanyen habitualment els Oscars, és més aviat una perla obscura, potser impecable, però amb components poc o gens populars, amb una fotografia molt fosca i temàtiques difícils com la solitud o l’alcoholisme. La reacció d’aquí va ser correcta, però també freda, i un es pot preguntar molt seriosament com seria la pel·lícula sense el pes de Cumberbatch i de Johnny Greenwood, extraordinari compositor de la banda sonora.