James Wan és capaç de fer pel·lícules molt petites i modestes, però també de remuntar un monstre pressupostari com Furious 7; et pot rodar una pel·lícula amb vocació de sèrie B com Dead Silence i després pot enllestir Aquaman amb el mateix entusiasme. Però per més que hagi demostrat que pot fer de tot i bé, per més que probablement encara hagi de sorprendre’ns amb projectes de gèneres diferents, Wan és i serà sempre un dels mestres indiscutibles del cinema de terror de la nostra era. És al darrere de Saw, Insidious i Expediente Warren , tres sagues que són la síntesi dels horrors contemporanis. Wan torna a un guió original amb Maligno, on recupera l’estil dels seus inicis.
Maligno apel·la a un cine de terror molt conreat entre els anys 70 i 80, on rere un conte de fantasmes aparentment tradicional s’hi amagava una radiografia social plena de mala bava. La protagonista és Madison, que passa una mala època perquè a les nits pateix unes terribles visions d’assassinats particularment atroços que no semblen tenir un origen clar. Els crims són comesos per un ésser maligne i sobrenatural que, als seus malsons, sembla conèixer-la. Al principi creu que tor és oníric i fruit de problemes personals no afrontats, però aviat s’adona que els assassinats són reals. Wan recorre de nou al compositor Joseph Bishara i a un elenc encapçalat per Annabelle Wallis.
