Hi ha tres classes d’escriptors cinematogràfics: el crític, que valora les pel·lícules; el comentarista, que les explica i situa en un context cultural; i l’assagista, que publica llibres sobre història, teories, tècniques i directors. És clar que alguns han participat de les tres fórmules, com Guarner, Riambau, Monterde, Mitry, Ciment o Ebert.
El crític, obligat gairebé sempre a donar una puntuació, fa d’orientador per a l’espectador que vol assistir a una estrena o escollir un passi televisiu. És una espècie a extingir, com veiem als Estat Units i a Anglaterra, així com en el minso espai que li dedica la premsa espanyola, pel fet que a Internet tothom pot expressar la seva opinió amb total impunitat. Han passat els temps de la valoració de la posada en escena, de les filmografies i del culte als clàssics. Les revistes especialitzades es mouen entre la resistència heroica i la publicitat encoberta, impulsades per la tossuderia d’aquells que les han vist néixer. Al seu costat han anat proliferant portals o blogs oberts a una nombrosa participació, però que restringeixen l’activitat dels professionals, tot preferint l’empatia a la reflexió, la instantaneïtat a l’elaboració.
Poc interès desvetlla el cinema més enllà de l’entreteniment. La profusió d’ofertes i les particularitats del consum televisiu han anat formant un espectador acostumat al zàping, als talls publicitaris, a les capcinades i a la manca de concentració, en un món de melodrames barats, violència desfermada i superherois de joguina. Així han restat sumides en l’oblit pel·lícules d’autors com Angelopoulos, Zhang Yimou, David Lynch, Luchino Visconti o Alain Resnais. L’única possibilitat de supervivència dels grans autors és l’encomiable labor de sales com la Renoir o els Verdi, mentre que els clàssics i les avantguardes cerquen recer als cineclubs. Encara bo que ha sorgit una plataforma com Filmin, que s’ha obert tant al cine actual més personal com al de tota la vida.
L’escriptor de cine ha patit la condemna pròpia dels que reneguen del que anomenen intel·lectualisme i han proclamat la idea que es tracta de gent frustrada pel que fa a la creativitat, que s’acarnissen en l’obra dels autèntics artistes. Ens oblidem amb massa facilitat que la crítica l’han exercit novel·listes com Miguel Delibes, Graham Greene, Cabrera Infante i realitzadors com Truffaut, Godard o Erice, per no allargar la llista. D’altra banda, el crític no sap, sinó que aprèn. Les seves opinions estan fonamentades en la passió pel cinema, l’atenció, la comparació, la perspectiva històrica i l’esforç continuat. Peter Bogdanovich –el realitzador de L’última projecció– solia veure quan era jove uns 400 films l’any. André Bazin ha estat el pare de les teories aglutinadores i explicatives del cinema en extensió i profunditat a Qu’est-ce que le cinéma. Manuel Villegas López va traçar una panoràmica completa de moviments i autors a Los grandes nombres del cine, Sánchez Noriega ens ha deixat la seva monumental Historia del Cine i Romà Gubern s’ha internat en la semiòtica de la imatge al costat d’Umberto Eco.
