L’obra de Ramon Maria Jounou (Manresa, 1954) es deixa veure a comptagotes i per aquest motiu la mostra Realitats, en cartell a la sala d’exposicions del Cercle Artístic de la capital bagenca fins al 17 de setembre, és una excel·lent oportunitat per fer una mirada àmplia a la producció dels darrers anys. Concretament, des del 2015, quan va ocupar l’Espai 7 del Casino com a premi per haver triomfat, l’any anterior, en el Concurs d’Artistes Manresans. «Sempre hi participo, des que era jove, és com una obligació que em poso, sinó hi hauria algun any que no hauria pintat cap quadre», explica. La mostra es pot visitar cada dia, de 18 a 20.30 h, amb entrada lliure.

El confinament li va donar molt temps per pintar?

La veritat és que no. Aquells dos o tres mesos vaig estar bastant parat, el que vaig fer sobretot són bastants dibuixets... però durant aquells dies tenia les netes... no van ser dies per pintar. Aquí a l’exposició només hi ha un quadre fet aleshores: li he posat de títol Covid, hi surt una destral que parteix pel mig un element que simbolitza com el virus va destrossar el món de l’espectacle.

Tot és previ, doncs?

El Cercle em va demanar quadres grans, i hi he posat onze obres que he fet des del 2015. La més gran, «Estiu», l’he posat a la paret del fons perquè agafi perspectiva.

Quina intenció tenen aquestes peces? Podrien semblar bodegons d’objectes trobats.

Hi ha gent que diu que faig una pintura hiperrealista, però no és cert, la meva pintura és realista, sí, però el que m’interessa, el que cuido, és la composició. A vegades vaig pel bosc i recullo coses, les guardo en un pot, després les situo sobre la taula i busco la composició dels objectes per pintar-la. En faig ràbia a mi mateix perquè surto a caminar i només miro a terra, em perdo el paisatge.

Fa uns quadres, doncs, molt meditats?

Abans de començar a pintar penso en les ombres, la il·luminació. No tinc la voluntat de fer una foto, però si féssim una foto de la composició, sortiria el mateix.

Uns cargols, uns trossos de ceràmica, uns troncs prims... Aquest tipus de pintura ha estat la seva prioritat en els darrers anys?

També he fet grafisme, cartells, escultura pública... però sí, és la pintura que es veu aquí la que he estat fent aquests últims temps. Jo pinto dos o tres quadres cada any.

Sembla poc.

Bé, a l’estiu no faig res, tinc les netes, anem a la platja... hi ha una vida més enllà de la pintura. I quan treballava, podia estar un any sense pintar. A vegades he començat un quadre al gener i l’he reprès al setembre.

I això no el despista?

De fet, els quadres els vaig veient perquè tinc l’estudi a casa meva, i encara que no treballi en l’obra, m’hi acosto, me la miro, la deixo, em desespero.

Parlàvem dels objectes ...

Qualsevol cosa pot ser important: quatre cargols, per ells mateixos, no tenen res, però si els dones la llum adequada, les ombres, ja és diferent. M’agrada observar els objectes... Hi ha qui diu que els podria projectar o tenir-los en una foto i pintar, però m’agradaria tenir-los al davant, col·locar les peces, buscar els efectes. Però ja tinc ganes de fer un canvi.

En quin sentit?

M’agradaria introduir personatges als meus quadres. Fins ara, jo tenia poc material per exposar, pintava de pensament, i quan m’hi posava ja no s’assemblava de res al que havia pensat. Soc una mica indecís, abans de començar un quadre me’l penso i me’l repenso, i al final, a vegades, m’atabalo i no el faig, he, he, he, ...

«Sagrat cor d’en Milton» és una peça diferent. Una marededeu embolicada?

M’hi vaig barallar molt per poder fer aquest quadre, m’interessava que es veiés la transparència, que es vegi que és un plàstic. Abans de la definitiva, vaig fer unes quantes versions.

Són quadres asèptics, sense significat, o en tenen?

A vegades el significat hi és, però no es veu. En el quadre «Una mort digna», s’hi veu un llum, i un espectador podrà dir que en té un d’igual, o que a casa seva n’hi havia un com aquest. Però jo et puc explicar realment tota la història que hi ha al darrere del llum, com va ser abandonat en unes golfes, reparat, reutilitzat... i un dia vaig pensar que el podia pintar per donar-li una mort digna. No és només un llum, sinó la història de tota la gent que, sota seu, hi ha viscut i, fins i tot, hi ha mort. Però no sé si aquest sentiment traspassa el quadre. Això que l’art comunica és mentida.

Segur que més d’un artista no hi estarà d’acord.

L’art forma part de la vida, com rentar plats o anar a passejar. No per ser pintor ets més que un manobre, per exemple. Jo he fet publicitat, grafisme, interiorisme... I en aquests llocs hi he trobat molta creativitat i jo hi he hagut de posar molta creativitat. Quan et diu el cap que has de tenir un parell o tres d’idees per al cap de dues hores, has de tenir molta creativitat. L’equació es fa amb la tècnica i el temps: on no arriba l’una, hi arriba l’altre. I a l’inrevés.