Martin Scorsese afirmà que les pel·lícules de superherois no eren cinema, però James Gunn –un director que va sobresortir amb Guardianes de la galaxia i la seva seqüela– es va mostrar en desacord amb aquesta sentència i amb el seu últim llargmetratge pretén demostrar que el mestre novaiorquès no tenia raó. El seu nou projecte, El escuadrón suicida, no té efectivament res a veure amb el gruix del cinema de superherois, un veritable subgènere que ha saturat el Hollywood del segle XXI amb produccions majoritàriament previsibles i insípides. Aquest era el cas de la mediocre Escuadrón suicida, rodada el 2016 per David Ayer. Gunn dona una nova (i estimulant) oportunitat cinematogràfica a les figures de DC. Els seus antiherois es veuen embrancats en una operació impossible en una illa americana. El escuadrón suicida es presenta com un còctel sucós i explosiu, en què el creador nord-americà barreja enginyosament ingredients de nombrosos gèneres: hi ha referències a un clàssic bèl·lic (Doce del patíbulo), al gore (cinema de sang i fetge) i a les cintes de monstres. I tot el relat, trepidant, està banyat per un humor tan sagnant com irreverent, en què conflueixen un toc insolent i desmitificador i una mirada crítica a la política internacional nord-americana. Però l’autor de Super no ha aspirat a filmar una epopeia antiimperialista, i, tot seguint l’esperit del gran John Carpenter (l’artífex de perles com 1997: Rescate en Nueva York), reivindica sense complexos la intranscendència més lúdica i captivadora. La seva ironia eixelebrada està plasmada amb una rotunditat visual que no deixa cap treva a l’espectador, i que converteix l’enèsima adaptació a la pantalla gran dels còmics de DC en una aventura electritzant, moderadament salvatge i també recomanable als desconeixedors (o poc amants) de l’univers dels superherois.