Adaptar una tragèdia a la sàtira no és una tasca senzilla. Adaptar una adaptació encara ho és menys. I això és precisament el que ha fet Joan Torrens amb l’obra Play Strindberg.

S’apaguen els llums d’Els Carlins i es fa el silenci. S’encenen els focus, però no de la mateixa manera com ho havien fet fins ara. Per primera vegada, es deixa enrere el Grup de Teatre i es fa la llum de la Companyia Els Carlins. Comença l’espectacle.

L’escenari s’il·lumina i hi queden enfocades dues persones. Són Joan Torrens, que, a banda d’escriure el guió, aquesta vegada també l’ha interpretat, i Àngels Torrens. A la vida real són germans, però en aquest cas es converteixen en l’Edgar i l’Alícia, un matrimoni totalment infernal.

No només ja no saben què més dir-se, sinó que s’odien profundament. Ell és un militar fracassat i que té absències de memòria, i ella una actriu que ho va deixar tot per entregar-se a ell. Passats els anys, però, viuen en una mena de vida mortífera que cada cop és més asfixiant.

L’any 1900, el dramaturg suec August Strindberg va escriure Dansa de Mort, una obra que versa sobre la vida dels matrimonis turmentats i conflictius. El 1968, Friedrich Dürrenmatt va fer-ne una adaptació satírica: va transformar l’obra en un combat de boxa amb 12 assalts. I és aquí on, 52 anys més tard, l’any 2020 –en plena pandèmia– va entrar en joc Torrens.

En l’adaptació a la manresana, són 8 els rounds, però suficients per mostrar el cru duel entre l’Alícia i l’Edgar. En el segon assalt apareix el tercer personatge de la trama: el Kurt. Interpretat per Pere Font, representa el cosí d’Alícia. Sembla que pot calmar les aigües del matrimoni demoníac, però no és així. Els tres junts entren en una roda que acaba amb la degradació més pura.

Un altre dels atreviments de Torrens ha estat l’elecció dels decorats i els efectes de so. L’escenografia és sempre la mateixa i els efectes de so quasi inexistents. Així doncs, tot l’interès recau en els personatges, ja que els vuit assalts d’aquest combat matrimonial es produeixen en el mateix espai: dos sofàs, una taula, un penjador i un piano que, aquest sí, quasi representa un quart personatge. Les seves músiques representen un dels fils del turmentat matrimoni.

Joan Torrens adapta a l’actualitat una obra escrita el 1900 i versionada el 1968. Damunt la taula de l’escenari hi ha el divorci, l’adulteri, l’alliberament femení i la por a la debilitat i a la mort. Un matrimoni en estat de putrefacció i violència però que, com en la boxa, al fons de tot hi ha un toc de simpatia, respecte i, fins i tot, un punt d’amor.