Jaume Capdevila, Kap (Berga, 1974), s’enfrontava a un repte de dimensions desconegudes quan, fa més de quatre anys l’escriptor Jordi Cussà li va proposar convertir la seva obra Cavalls Salvatges en una novel·la gràfica. Kap, que és expert en història de l’humor gràfic, va acceptar el repte del seu amic Cussà i va accedir a participar en un projecte que l’estimulava: de dibuixar còmics d’una o dues pàgines a una novel·la gràfica de més de 200. Cavalls Salvatges (Pagès Editors) es va presentar ahir dins el marc de la Setmana del Llibre en Català, que s’allargarà fins el proper dia 19 de setembre, en un acte que també va servir per recordar i homenatjar a Cussà, mort el passat 11 de juliol.
Va ser la primera vegada que com a dibuixant s’enfrontava a un còmic tan extens. Com va anar l’experiència?
El format és el que és. El còmic m’agrada molt i n’he fet moltíssims al llarg de la meva trajectòria, però la majoria d’una o dues pàgines. Quan sents el nom de «novel·la gràfica» fa una mica de respecte, per l’extensió i perquè mai t’hi has trobat i són quatre anys en un mateix projecte quan jo estic acostumat a treballar en premsa, que és d’avui per demà. Tampoc estic habituat a treballar en companyia, així que van ser molts factors nous per mi que em van condicionar.
Va notar més responsabilitat en el fet de dibuixar una novel·la gràfica que en el seu dia a dia?
No, al final jo quan dibuixo ho faig sempre el millor que puc. El que sí varia és que tens molt més temps per treballar gràficament els acudits i les escenes. Dels quatre anys que va durar el projecte, en pots dedicar una bona part a treballar i polir els teus dibuixos. Quan portava 100 pàgines i mirava les del principi em semblaven dolentes, i aleshores les corregia i les tornava a fer perquè ja tens cert bagatge, has trobat el ritme i tot és més senzill. El procés t’obliga a redibuixar moltes vegades.
Què és el que li va costar més?
Al principi em va costar renunciar al meu estil habitual, però l’obra ho necessitava i estic molt content amb el resultat final.
Com va treballar el seu estil personal a Cavalls salvatges?
En el llibre de Cussà cada personatge parla diferent, tots tenen una forma molt genuïna de comunicar-se i jo vaig buscar que gràficament també es visualitzés en l’obra. Les necessitats narratives van marcar com havia d’anar-se desenvolupant gràficament i a més he buscat recordar i homenatjar les historietes underground dels anys 1970 i 1980.
Quant de temps va estar treballant en l’estil?
El procés ha estat molt llarg. Quan vam començar ens vam passar molt de temps debatent i provant coses fins que vam trobar el camí que ens agradava. Una vegada vaig començar a dibuixar vaig agafar un bon ritme, d’una pàgina per dia. Més o menys hi vaig dedicar un any a dibuixar el còmic.
Per a Cussà també devia ser un exercici complex.
El Jordi ho va reescriure per transformar alguns recursos literaris de l’obra en recursos gràfics. És un còmic molt ric gràficament perquè s’hi exploren molts llenguatges. Normalment quan tradueixes una novel·la al llenguatge del còmic en surt un mal producte perquè és difícil mantenir-ne l’essència, però nosaltres vam tocar molts recursos propis del còmic. Volíem gaudir del procés.
Ho explica com si fos un joc.
És que ens ho preníem així, de forma lúdica i buscant passar-ho bé. Desbarràvem constantment. En fer el còmic al costat d’una persona creativa les idees no paraven de sortir. El Jordi mai havia llegit res de còmic, a banda d’algun Astèrix. No tenia referents, però era molt intuïtiu i va fer un guió excepcional. Molta gent que ha fet molts còmics serien incapaços de fer un guió com el que va fer el Jordi. Hem estat molt exigents amb la nostra feina. Va ser una llàstima que no pogués veure el llibre acabat, tot i que sí que va veure l’última versió abans d’enviar-la.
Cavalls salvatges s’endinsa en el món de les drogues i les addiccions. Com s’hi enfronta des de fora sense caure en prejudicis?
Jo de drogues no en sé res. A l’adolescència estava enganxat als còmics tot el dia i mentre els meus amics sortien jo em quedava a casa. En aquest sentit el Jordi em feia classes magistrals sobre drogues i tot el que calia saber perquè els dibuixos fossin acurats. És un tema que fa molt respecte però ell ho tenia molt clar i jo em vaig deixar guiar. Teníem molt clar que treballàvem pensant en un públic adult, i en aquest sentit no vam estalviar-nos res: hi ha escenes de sexe i drogoaddicció i si les hem retallades és per un tema d’espai. És una obra dura, però et permet capbussar-te en aquest món amb un guia excepcional.
Les escenes més dures va decidir representar-les de forma realista?
Crec que la millor manera per acostar-se al tema és col·locant una barrera amb el lector per tal d’allunyar-lo una mica i que no li generi angúnia. Aquesta distància és positiva. Sí que hagués pogut fer un estil més realista però hagués generat un acostament massa violent.
Com va ser treballar amb Jordi Cussà?
Em costa molt treballar amb altra gent, però amb el Jordi va ser una experiència molt agradable i enriquidora. Ens escoltàvem, apreníem l’un de l’altre i estàvem constantment provant coses noves. Fins i tot havíem parlat de què faríem quan acabéssim el projecte perquè teníem altres idees entre mans.
