Alexandre Oscar Dupont, conegut amb l’anagrama dels seus patronímics, Leos Carax, exposava al seu primer llargmetratge, Boy meets girl, la trobada entre un aspirant a director de cine i una model publicitària, ambdós traumatitzats per recents abandonaments sentimentals, en una realització que mostrava reverència per Godard.
La segona pel·lícula fou Mala sang, confluència personal i professional amb Juliette Binoche. Es tracta de tres delinqüents que intenten robar el sèrum curatiu d’una malaltia de transmissió sexual. Homenatge al gènere negre, com ho entenia la nouvelle vague, que Carax admirava des dels temps de comentarista a Cahiers.
Tot seguit arriba Els amants del Pont Neuf, una mena d’elogi del rodamón i un retorn a l’amour fou tenyit de necessitat, més que de fatalitat, centrat en les persones d’un artista de circ alcohòlic i una pintora que s’està quedant cega. L¡any 1999 va patir un sonor fracàs amb Pola X, una adaptació de Pierre o les ambigüitats, de Herman Melville.
Havent travessat grans dificultats, reapareix dotze anys més tard a Cannes amb Holy motors, la seva proposta més arriscada. Encara que a Canes no li fan gaire cas, a Sitges guanya els premis a millor film, director i el de la crítica. A la pel·lícula, el senyor Oscar –recuperació de Monsieur Merde del segment dirigit per ell de Tokyo– transita per un París oníric, mentre es va transformant en diferents personatges, en un mostrari d’identitats entre lúdic i teatral, absoluta necessitat de sortir de sí mateix. Per a aquest propòsit, la labor de Denis Lavant, actor fetitxe de Carax, format a l’escola dels clown i admirador de Marcel Marceau, resulta imprescindible per mirar-se al mirall, com li passava a Truffaut amb Jean-Pierre Léaud.
El Festival de Cannes d’aquest any ha vist la nova aparició de Leos Carax, i aquesta vegada s’ha rendit a la seva posada en escena i l’ha guardonat com a millor director. Annette és un musical insòlit, nascut d’una idea argumental i de les cançons del duo californià Sparks, integrat pels germans Ron i Russell Mael. Però, atès el tema, la dedicatòria a Nastya –la filla de Carax amb l’actriu de Pola X, Yekaterina Gobuleva, que es va suicidar l’any 2011– i el desenllaç de caire penitencial, podem considerar el film com un exorcisme de les relacions tòxiques d’una parella, alimentades per la gelosia, davant la presència d’una criatura nascuda com a titella, que a la fi adopta la seva vertadera humanitat, tan sols per negar tota compassió, quan la culpa porta cap al dolor i la solitud.
Com encertadament assenyala Nando Salvà, Carax i els Sparks emprenen «la recerca de la sinceritat emocional a través de l’artifici». La realització, lluny dels motlles de la narrativa realista, entre el surrealisme i el barroc, és una forma de parlar d’una passió amorosa que esdevé tan enaltidora com destructiva. El còmic amargat Henry McHenry no alberga sentiments, sinó ressentiments, i la soprano Ann mor cada nit a l’escenari de l’òpera, com una víctima propiciatòria.
Agradi o no, em sembla que Carax és imprescindible.
