El segle XX està sembrat de grans conflictes que fan impossible arrelar a molts artistes que no combreguen amb el règim de torn. A això es deuen els dramàtics èxodes dels que escapen dels totalitarismes i les guerres. Mercedes Monmany descriu a Sin tiempo para el adiós la vida d’alguns dels més grans creadors europeus del passat segle que es van veure obligats a emprendre el camí de l’exili.

On es troben avui aquests conflictes que fan emigrar els artistes?

En qualsevol part del món on imperin les amenaces, el menyspreu, la xenofòbia, la intolerància i l’intent d’aniquilació de qui no pensa igual. Podem posar el dit en qualsevol punt del planeta, no cal que sigui Afganistan, que ens ressona aquests dies.

L’exili llavors continua...

La tragèdia de l’exiliat que es veu forçat a anar-se’n de la seva terra no desapareix en absolut, per desgràcia. Pensem en la gran quantitat d’escriptors, periodistes i intel·lectuals en general que han hagut de sortir en els últims anys de països com Veneçuela. Les tiranies són una xacra que no té fi, lamentablement. En el llibre em centro en un segle de grans exilis europeus que és el XX, però al XXI els exilis es desplacen massivament a l’Orient Mitjà: escriptors sirians, iranians, iraquians, libis o afganesos que avui estan dispersos per tot el món.

Bolaño deia que era millor haver marxat de Mèxic o de Xile per poder escriure millor sobre ells.

En aquest apartat «dels exilis avantatjosos» el principal i més destacat representant va ser Joyce, la imatge de l’exiliat voluntari per excel·lència. Una escriptora irlandesa, Edna O’Brien, va confessar el mateix: molts autors no tenen més remei que anar-se’n «quan les arrels suposen una amenaça excessiva».

Com condiciona els artistes l’exili?

Molts van treure or pur d’aquesta experiència, la van integrar en la seva vida i trajectòria, creant grans obres. D’altres, com Sándor Márai, que s’acaba suïcidant a Califòrnia, es van veure aïllats i acorralats perquè en el seu propi país estaven prohibits.

Un Nabokov, exiliat rus, no seria Nabokov sense Estats Units.

Ignoro què hauria passat en el cas concret de la seva obra mestra Lolita. L’instint creador de Nabokov era descomunal, extraordinari, enlluernador en qualsevol dels casos i condicions, i qui sap la forma russa que li hagués donat per exemple a un tema com Lolita, en el cas d’haver seguit a Sant Petersburg.

Qui de tots els exiliats dels que escriu ho va passar pitjor?

Sento una gran pietat per un gegant literari com Robert Musil, que es va veure aïllat durant el seu exili a Suïssa, abans de morir, gairebé en la indigència, socorregut tan sols per un petit grup d’amics que el protegien a ell i a la seva dona Martha.

Deia Dos Passos: «Podeu arrencar l’home del seu país, però no podeu arrencar el país del cor de l’home.»

Per als expatriats, deia Sebald, la pàtria era «aquest dolor fantasma que prové d’un membre que ja ha estat amputat». Una llengua que, com diu l’escriptor romanès Manea, allunyada del seu lloc natural, es converteix en una mena de «llengua nòmada», en una casa que es porta amb si sempre, com el cargol transporta a l’esquena el seu habitatge.