Matías Díaz Padrón (Valverde, El Hierro, 1935) obre la nova col·lecció de llibres d’art de l’Institut Moll, Scripta Selecta, amb Peter Paul Rubens. L’historiador de l’art, conservador en cap de pintura flamenca i holandesa del Museu del Prado fins el 2005, i membre de l’Acadèmia Reial d’Arqueologia de Bèlgica, jalona el Corpus Rubenianum amb les seves aportacions des de 1964. L’irrepetible professor de Hierro, que en uns altres temps va ser conegut a la Universitat com «Padrón al paredón» pels seus exigents mètodes; a qui un magnat mexicà tapava els ulls per arribar a la seva secreta mansió a estudiar una obra, presenta una nova fita historiogràfica sobre el pintor d’Anvers.

Tanta dedicació a Rubens permet preguntar si hi ha algun paral·lelisme entre la personalitat de l’artista i de l’estudiós.

Tant de bo, tant de bo, compartís personalitat amb Rubens. El meu desig seria assemblar-m’hi. Va tenir la sort de casar-se amb dues dones guapíssimes i aconseguir una fortuna enorme. Va obtenir èxit en tot: en l’art, en els negocis i en la política. I sense gran esforç. Era una persona noble, bona.

Era un geni o un aprofitat del talent dels seus deixebles?

Les grans figures sempre estan exposades a enveges. Rubens és un geni inconcebible, que supera les limitacions humanes. Hi ha qui diu que es va haver de valer dels seus deixebles en gran mesura. No. No. Pot pintar amb una velocitat sorprenent i amb una qualitat enlluernadora. Ve a Espanya nou mesos en el segon viatge i amb una missió diplomàtica. L’envia l’arxiduquessa i el rei Felip IV se sorprèn que encarregui a un pintor negociar la pau amb Anglaterra. Ella insisteix en les qualitats excepcionals, la fidelitat i l’honorabilitat de Rubens. Tenim testimonis directes del que va pintar en nou mesos estant sense deixebles. Ho explica Pacheco, que ho sap per Velázquez. Altres malvats diuen que li agradava la vida cortesana. És mala llet. És un home generós i rellança als seus deixebles. A Van Dyck el va impulsar perquè anés a Itàlia. Rubens és el que és gràcies a Itàlia. Sinó, s’hagués quedat en una espècie d’ignorant pintant. Té la tècnica meravellosa del flamenc, de l’holandès espectacular i beu del Renaixement, de Leonardo, de Miquel Àngel. A Espanya còpia gairebé tots els Tizianos del rei i fa quantitat d’encàrrecs. No va parar de treballar. Una tasca sorprenent, enlluernadora.

Què el va portar a dedicar la seva vida a la pintura flamenca?

Tenia intenció de preparar una tesi de l’arquitectura del Renaixement, però el meu mestre, Diego Angulo em va dir: «Miri vostè, està sense estudiar la presència de Rubens a Espanya. Prengui aquest camí, encara que poc el puc ajudar. Ha d’actuar com a autodidacta». La pintura flamenca de segle XVII a Espanya va ser la meva tesi, un camp vastíssim i pràcticament verge, que va ocupar molts volums. Tot va començar als anys seixanta, fins a formalitzar el catàleg de 1975, l’únic crític i raonat d’Espanya, La pintura flamenca del segle XVII al Museu del Prado, que revisem el 1977, coincidint amb l’exposició Homenatge a Rubens, i que, al seu torn, ha estat l’origen d’El segle de Rubens al Museu del Prado, el primer que la pinacoteca nacional va aconseguir publicar el 1996 de la mà de Prensa Ibérica.

Com sorgeix d’una petita illa de l’Atlàntic un colós universal de la seva especialitat?

M’han arrossegat. Sempre em porten. Mai ha estat iniciativa meva. Fins que vaig ser conservador de pintura flamenca. M’hi va inclinar Diego Angulo, catedràtic i director del Prado. Puc dir que he estat arrossegat per les circumstàncies. Què he fet jo? No he pres una iniciativa. Dir «vull ser això». Mai. Com tot canari, sóc bastant tímid. Pensava que si m’equivocava se’n riurien. Era extremadament passiu, sempre m’han empès.

Quina ha estat la seva troballa sobre Rubens més detectivesca?

Els dibuixos que apareixen a la portada d’aquests Escrits sobre Rubens. Diego Angulo em va enviar a les golfes del Prado entre gravats, mapes i trastos, i em va dir: «Miri si hi ha alguna cosa interessant». Vaig trobar uns quadrets que es creia que eren dolents, d’un pintor ingenuista flamenc, un tal Abel Grimmer. I veig dos dibuixos amb tema mitològic. Fabulosos. Allò estava per llençar. Vaig demanar tornar i revisar les numeracions, i me n’adono de la gran qualitat. Em recorda pintura més manierista. Segueixo mirant i, Déu meu, estan copiant pintura francesa i eren de Rubens.

Què ofereix aquest primer volum de Scripta Selecta a la investigació sobre Rubens?

Tot. Aquí hi ha el que he anat trobant en molts anys. Aquests articles es publiquen en llocs diferents i per a l’investigador resulta molt útil trobar-los reunits. Havia vist amb sana enveja als grans investigadors que m’han precedit, com Müller Hofstede i Michael Jaffé, amb la seva feina recopilada. Encara que sigui al final de la meva vida, l’Institut Moll ha reunit els meus articles de Rubens, difícils d’aconseguir d’una altra manera. He tingut la sort que han reparat en l’interès que tenen avui aquests descobriments.

Quina obra destaca?

Quan vam començar a treballar en el primer catàleg de Rubens al Prado les sorpreses van ser molt grans. Vaig canviar d’atribució gairebé un centenar de quadres. El que va causar més impressió va ser La Immaculada Concepció. El 1967 va constituir un clam general. Des de la crema de l’Alcàsser de Madrid, el 1734, aquest quadre de Rubens es donava per perdut. Es coneixien fotografies d’una Immaculada que estava en els fons del Prado i atribuïda a Erasme Quellinus. Qualsevol s’enfrontava a aquells mestres. Començo a veure ritmes i qualitat propis de Rubens. No veig que Quellinus arribi a aquesta magnitud. En arxius trobo que hi ha una Immaculada de Rubens i en totes les cites es parla del format de mig punt, tot i que a la foto és recte. Penso que la dels fons del Prado és la de Rubens que cita Pacheco. No serà que Velázquez, que s’emporta moltes coses a l’Escorial, l’havia fet quadrada per formar un quadre de gabinet? Arribo a la conclusió que és la mateixa. Sánchez Cantón, que era com el gran sacerdot, quan se n’assabenta diu: «Aquest noi està boig. Tothom sap que aquest quadre de Rubens tenia mig punt i aquest és quadrat. Com vol que sigui el mateix?». Vam anar als fons. No es podien ni tocar. No s’havien mogut des de l’època de Napoleó. Van començar a rebuscar fins a arribar a La Immaculada. Mouen el quadre i es veu per darrere la marca del mig punt. Immediatament, Sánchez Cantón mana treure’l, dur-lo a restaurar i preparar el treball de recerca.

Quin paper juga l’Institut Moll en la recuperació de Rubens i de la pintura flamenca?

Tinc la fortuna d’estar treballant en la mateixa línia que vaig iniciar en els anys d’investigador al Prado. L’Institut Moll té dues obres de Rubens sorprenents, que vénen en el llibre: un Retrat de l’arxiduc Alberto, l’original ja reconegut en el Rubenianum; i la Jove reina Tomiris, que és un fragment d’una composició més gran. Una preciositat.

I en la investigació?

Que hi hagi Van Dyck a Espanya i Jordaens a Espanya és insòlit. I l’obra de Van Dyck és premi Europa Nostra. Una altra fita de l’Institut Moll. Van Dyck a Espanya estava a zero i aquest llibre són dos volums. Al nostre país no s’havien adonat del valor que tenia la publicació i va saltar a Europa. En el lliurament del premi d’Europa Nostra a Viena, una senyora ens va dir: «Senyor Díaz Padrón, aquest no és un premi de particulars, com el Nobel i el Príncep d’Astúries, aquest és de la nostra Europa». És una fita més de l’Institut Moll i això a Espanya passa inadvertit.

Sense oblidar Jacob Jordaens i Espanya.

Les tres grans figures de Flandes. Trobar a Van Dyck era gairebé un miracle. Jordaens, més encara. Però hem pogut localitzar relacions, vies de comunicació i obres. I no ho tenen molts països. Ni França. Tot això es deu a un institut modest amb una revista magnífica, Philostrato, d’un nivell al qual no arriba cap de les universitats de Madrid. La gent està sorpresa. Si no és per l’Institut Moll i per totes les persones que el conformen, tot això no es faria.

Prepara noves troballes de Rubens?

En el llibre hi figura la troballa d’una sèrie d’obres i l’anunci d’altres. Un és sensacional. Diu Pacheco que Rubens va fer per al marquès de Leganés una Immaculada; i per al duc de Maqueda un Sant Joan Evangelista. No sabia on era aquest últim i el vaig trobar en un convent de clausura. Ho vaig avançar a La Provincia [del mateix grup editorial que Regió7]. És de tanta espectacularitat com la Immaculada. Tinc també un Baco, que correspon a la col·lecció del Marquès de Leganés; i un Retrat de Cardenal Infant, fabulós.

On troba l’ànima humana en Rubens, Velázquez o Rembrandt?

En tots. Cadascun segons la seva personalitat. Des de l’angoixa a l’alegria, la recança, del pessimisme a l’optimisme. Rembrandt és el més tràgic, reflecteix el món interior amb més tristesa. Els seus ancians inspiren pietat, afecte, tendresa. En Velázquez hi ha una actitud molt equilibrada, concentrada i continguda, d’un realisme amb enorme dignitat. Rubens expressa la ferocitat de la tragèdia, a Samsó i el lleó, força, agressivitat imponent, i després veus l’encant en els nens, no n’hi ha de més bells, i les dones, sensuals i femenines. Aquest sentiment el transmet als mateixos paisatges. Posa l’ànima en els seus paisatges, en les coses immaterials, que viuen i que tremolen, paisatges idíl·lics, de somni, que transmeten l’ànima i el sentiment.