No deixa de sorprendre tot aquest hype per Dune, adaptació d’unes novel·les de Frank Herbert amb fama de complicades (i, a més, ho són) que en cap cas donen a l’espectador el que aquest demana a una epopeia de ciència-ficció. És a dir, que es tracta d’un univers més filosòfic que físic, més reflexiu que no espectacular, en què preval la metàfora política per sobre de la psicologia dels personatges. Sí, és fascinant com Herbert imagina una societat futura poblada d’hereus amb moral i cucs gegants, però no té res a veure amb la distopia basada en elements que reconeixes com a propis. Una bona prova és que la primera versió dels llibres, firmada fa més de tres dècades per David Lynch, va ser un dels fracassos més sonors dels 80 tot i comptar amb un repartiment de luxe i un disseny de producció enlluernador. Però sigui com sigui, la nova Dune arriba enmig de molta expectació i després de generar un aplaudiment unànime al Festival de Venècia. I torna a demostra que Denis Villeneuve, l’autor de les sensacionals Prisioneros, La llegada o Blade Runner 2049, és un dels cineastes fonamentals de la nostra era.

L’argument de Dune ja dona pistes del tipus d’història que és i amb quina vocació Herbert va escriure les seves novel·les. Els protagonistes són els Atreides, una família que aspira a assolir una posició de més poder i respecte quan rep l’encàrrec d’explotar els recursos del planeta desert Arrakis. Hi ha, en aquesta àrea, una de les matèries primeres més valuoses de la galàxia, que al mateix temps és una droga capaç d’amplificar els sentits i la consciència. Els Atreides aviat descobreixen que la designació va acompanyada d’un perillós joc de traïcions i lluites pel poder, i que la supervivència passa per confiar en els nadius del planeta, els Fremen. Paul, el primogènit de la família, comença a obsessionar-se amb una d’elles, que li descobrirà un món que mai s’hauria imaginat que podria existir. Servint-se d’una apoteòsica banda sonora de Hans Zimmer, la pel·lícula conjuga diferents gèneres i fronts narratius durant dues hores i mitja que, si bé alteren uns quants elements del text (era impossible fer-ne una adaptació literal), aconsegueix captar-ne perfectament l’essència i els objectius. El repartiment de Dune, tan extens com magnífic, està encapçalat per Timothée Chalamet, Rebecca Ferguson, Oscar Isaac, Josh Brolin, Zendaya (revalidant, un cop més, que és i serà una de les estrelles del cinema actual), Stellan Skarsgård, Jason Momoa, Charlotte Rampling, Dave Bautista, Sharon Duncan-Brewster, Chang Chen, David Dastmalchian, Stephen Henderson, Babs Olusanmokun, Gloria Obianyo, Oliver Ryan, Charlie Rawes, Stephen Collins i Javier Bardem.