Aquesta nit, desprès de l’ultima projecció, el Cinema August tanca definitivament. Els darrers temps ja només presentava sessions el dissabte tarda i vespre i diumenge tarda, gairebé sempre amb pocs espectadors. L’avi Quel no hi faltava mai els dissabtes, però va patir un ictus i ara és a la residència davant les imatges d’un televisor atrotinat. Les germanes Portella hi van deixar d’anar quan les pel·lícules eren de massa violència i poc romanticisme. Enyoraven el bigotet fi d’en Robert Taylor i la simpatia que brollava dels ulls de l’Stewart Granger. La Tuietes plorava enclofada a les darreres files, sense saber el perquè. Lluny quedaven les cues de tot el poble, quan feien Marcelino, pan y vino, i la gent asseguda als passadissos gaudint bocabadats de la cursa de quadrigues de Ben-Hur. Ara, qui vol cinema d’estrena se n’ha d’anar a ciutat i triar el que més li plau a les multisales.
El Cinema August és propietat de la Carmeta Tutussaus, una vella gasiva, que va heretar finques a mig poble a la mort del seu marit, l’estraperlista i usurer Carlets, anomenat El Caracul a causa de la seva lletgesa. Tanta era, que resultava més bonic exposat al taüt, en mig de la nau de la parròquia, que quan prenia cafè a la plaça, engegant coces als gossos que li demanaven un mos de pa. La Carmeta, viuda i senyora, s’ha venut l’edifici del cinema a una cadena de supermercats, i tan ample.
El Pitu Camallarg ha complert les funcions de taquiller, porter, acomodador i fins i tot ajudant del projeccionista. Es un fadrí a la quarantena, cinèfil empedreït, que conserva una col·lecció de programes i pòsters de films al seu piset encofurnat en una travessera del carrer Major. Li venen esgarrifances quan recorda el dia en que va obrir els llums de la sala després de la sessió de nit i va trobar una dona apunyalada en una butaca del darrera, un doll de sangota als peus. Ningú havia notat res, ni crits ni soroll, i aquella dona no era pas del poble, cap dels vilatants la coneixia. Una ambulància se la va endur cap a ciutat, els civils van fer preguntes a tort i a dret i el fet va restar embolcallat en el misteri. Als cafès es deia que es tractava d’un crim passional, doncs la víctima era jovenassa i, si l’haguessin pogut veure viva, semblava que feia un cert goig.
Aquesta nit de comiat, en Pitu ha demanat un favor a la propietària. La Tutussaus li ha dit: «Fot el que vulguis, tanca i dona’m les claus de seguida». El Pitu ha sol·licitat a la distribuïdora una còpia de Centaures del desert, de John Ford. Al final de la pel·lícula, John Wayne resta fora, enquadrat per la porta del ranxo dels Jorgensen, s’agafa el braç dret amb la mà esquerra, un gest que feia en Harry Carey, amic de Ford dels temps del cinema mut. La porta del casalot es tanca en fosc, mentre els Sons of the pioneers van cantant Ride away… ride away. Ell també, el Pitu Camallarg se sent sol al mig de Monumental Valley, com si fos un home sense destí, a qui s’ha barrat el pas a la llar de tota una vida.
