Cinc autores i quatre autors s’atreveixen a Barcelona 2059. Ciutat de posthumans (Mai Més, 2021) a fabular sobre el futur immediat de la capital catalana. Plomes com les de Salvador Macip, Jordi Nopca, Bel Olid, Carme Torras i Roser Cabré-Verdiell ambienten els relats d’aquesta antologia en una capital catalana pràcticament inhabitable, ultratecnològica i marcada per l’existència de Neo Icària, un nou barri en forma d’illa artificial ubicat davant la costa barcelonina.
El llibre ens situa en una Barcelona futurista però, en molts aspectes, no tan allunyada de l’actual. Què hi ha de la ciutat real en la que retraten?
Hi ha tot un descontentament i una sensació d’estancament després d’uns anys d’expansió i el fet que la gent que hi vol viure cada cop ho té més difícil. Un altre tema present és la qüestió climàtica, ja que Barcelona és una ciutat on les temperatures cada cop seran més extremes i serà més difícil poder-hi fer una vida agradable i tot plegat sumat a la pobresa energètica. Tot això ja passa, les bases ja hi són i les portem més enllà.
L’inici del llibre ens planteja un dilema terrible: estem disposats a cedir la nostra llibertat i el nostre cos a canvi de cert benestar?
El debat és fins a quin punt estem disposats a signar un contracte amb una empresa privada per millorar la nostra vida. Però el punt de partida, altra cop, ja existeix. Pot sonar extrem perquè en el llibre es dona el cos físic, però actualment ja estem donant les nostres dades a grans empreses amb uns contractes que no ens llegim. Alguns relats van en la línia d’explorar fins on estem disposats a cedir i si som o no conscients del què significa. A mi m’interessava veure què podria fer algú que, tot i no estar molt interessat en tot aquest progrés s’hi veu arrossegat per la manca d’una alternativa real.
El seu relat el trobem partit en dues parts, obrint i tancant el llibre. Creu que això ha modificat el text?
No és res volgut. El meu és un relat molt fosc perquè va néixer en ple confinament i tenint un nadó de dos mesos i un nen de dos anys i mig. Per a mi funciona com a un sol relat amb un arc temporal de 39 anys, que és l’edat de la protagonista. Com que abasta molt temps, parlant amb els editors em van comentar que en alguns aspectes funcionava bé per obrir el llibre i en d’altres no i el mateix per tancar-lo i per això em van proposar partir-lo.
En el seu relat diu que els nascuts el 2020 «van néixer reclosos» i que «els seus caps estan fosos». Cap on van va aquesta generació?
És un tema en el què porto tot l’estiu donant-hi voltes. Una de les meves principals preocupacions és l’emergència climàtica perquè crec que Barcelona no serà un bon lloc on viure. Els models climàtics que vénen són espantosos. Una mica veig els nostres fills com a refugiats climàtics que s’hauran de buscar la vida lluny d’aquí. Si no tenen una solvència econòmica molt forta, no crec que la vida al Mediterrani els sigui agradable i crec que és decisió de cadascú de preveure si buscar opcions a altres llocs o bé que s’ho trobin quan sigui el dia.
Un dels valors del llibre és que les històries, tot i ser d’autors diversos, estan molt ben lligades i no només comparteixen un escenari. Com ha sigut el procés de treball?
Vam fer una primera posada en comú virtual quan l’editorial va definir els participants. Teníem clar un punt de partida amb un nou barri escindit de Barcelona, però res més. En aquesta reunió vam decidir moltes coses i, a partir d’aquí, els editors van coordinar una sèrie d’enquestes anònimes per decidir qüestions de fons com ara la situació política, la climàtica, el nom del barri, etc. Al cap d’unes setmanes vam enviar una sinopsi, vam veure cap tirava cadascú i vam intercanviar correus electrònics amb autors amb qui crèiem que podríem tenir punts en comú. Quan ho vam tenir tot va arribar la feina dels editors a llegir els textos, polir-los i veure que no hi haguessin errors de concordança.
En els darrers anys s’han publicat diverses antologies d’autors catalans dedicades al gènere fantàstic, en algunes de les quals hi ha participat. La literatura en català s’està espolsant complexos?
Vull pensar que sí. En realitat jo ho extrapolaria a la literatura de gènere, amb tot el món editorial que hi dona impuls. M’interessa molt el vessant de fer una lectura local amb gèneres com la fantasia, com ja fa temps que fa per exemple en Marc Pastor. Ho trobo necessari perquè és una manera més d’entendre la realitat, no fer-ho seria poc sa.
Aquests avenços arriben al gran públic?
Encara hi ha molt camí per fer i molts cops m’han preguntat quan escriuria una novel·la ‘normal’. Hi ha molta reticència, sobretot en certes edats, potser per la manca d’una tradició. A mi m’agrada molt quan el Ricard Ruiz parla de literatura de l’insòlit, perquè crec que és un terme que defineix molt bé i t’obliga a pensar, ja que l’insòlit és tot allò que s’allunya del què és habitual. A vegades, només amb petites pinzellades pots anar més enllà del costumisme. Per a la salut de la literatura catalana cal que la fantasia hi sigui present i que els lectors deixin enrere vells prejudicis i pors.
Ara està polint la seva primera novel·la? Què en pot explicar?
És una novel·la amb reminiscències al relat del llibre, pel que fa a relacions maternofilials, i amb molta acció. Serà una novel·la que parlarà sobre els viatges i si tot va bé sortirà publicada el febrer vinent.
