Després de trenta anys treballant al cos de Bombers de la Generalitat i d’haver publicat diversos llibres dedicats als incendis forestals, el manresà Josep Arola (1949), jubilat des del 2013, estava «avorrit» d’una temàtica que exigeix rigor i dades concretes. Li ballava pel cap la voluntat d’explicar situacions de la seva infantesa en una Manresa en blanc i negre però tenia clar que no volia fer una autobiografia. I d’una conversa amb l’editor Antoni Daura, que li va proposar que escrivís una «novel·la històrica», ha acabat a les llibreries Gorg Blau. Memoria manresana en clau negra (Llibres Parcir), que ahir va fer el ple en la doble presentació a la llibreria Parcir.

Arola va complir. Històrica sí, «amb la Manresa dels anys 30 i sobretot dels 40 i 50» de protagonista, però amb un relat de ficció -crim inclòs- «totalment versemblant», va remarcar Daura abans de passar la paraula a Jaume Torras, prologuista del llibre. Torras va destacar la nova faceta d’un autor a qui l’uneix un vincle d’amistat i de qui és fàcil «admirar la seva perseverança». Per a Torras, el subtítol de la novel·la aporta els «tres eixos bàsics» del llibre: Memòria, Manresa i negra. Perquè Gorg Blau fa un viatge fil per randa amb «detallisme costumista» pels racons, els carrers, els comerços, els cinemes, les places (amb descripcions acurades i escriptura de notari), i els records de la ciutat que van viure (i patir) les generacions, sobretot, de postguerra. I ho relliga amb una trama de sexe i corrupció de les altes esferes de l’època. La unió de la memòria històrica amb la ficció en una «crònica de la nostra realitat », va apuntar Torras, en un llibre que «fa un favor a la identitat col·lectiva de tots els manresans».

Arola va explicar que amb la novel·la tenia ganes de «recordar els meus contemporanis» en una Manresa grisa, poruga, on el 1958 (data clau de la trama) els «franquistes encara es delectaven de la victòria» però on els joves, com tots els joves, «volien viure, riure i aparellar-se». Un anys en què la «boira tot ho embolcallava», on els joves pujaven al Castell «a fumar», els biquinis estaven prohibits a la piscina, el Cardener es glaçava, el catecisme s’impartia a les 7 de la tarda a la Seu, els dilluns era dia de mercat a la Muralla i el Poble Nou i la barriada de Saldes i Santa Clara eren «Manresa però no ho semblava». Amb immigrants als habitatges més degradats talment com ara. Per a Arola, sota una «trama truculenta hi ha una crítica contemporània a la nostra generació, que no pot estar gaire orgullosa del seu llegat». Una Manresa que és avui «especuladora, fútil i covarda»: cap obra com «el Passeig cent anys després, un eix Transversal per on no tocava o una estació de la Renfe» calamitosa, va enumerar Arola. I tot i que la novel·la té molts elements reals (un 30 %, va calcular l’autor) «hi ha algun fet que sembla inversemblant però és veritat». Quin? «A la vida hi ha d’haver una mica de misteri».