Els qui ahir van assistir a la presentació del llibre 121 cançons i 1 hotel (Símbol Editors) de la manresana Olga Suanya (1973) a la Llibreria Papasseit, van saber que l’autora triaria Waitin’ On A Sunny Day de Bruce Springsteen per cantar a la dutxa; qualsevol de Norah Jones per inspirar-se i qualsevol de The Beatles per deixar en herència a un fill. També, que Pink Floyd és el seu grup de capçalera (o el que més), que va descobrir als 16 anys: la portada del vinil «d’un home que cremava» (Wish you were here), del pare, l’havia estat observant durant anys. Fins que s’hi va fixar.

Periodista i antropòloga, Suanya es dedica professionalment a la comunicació corporativa. La «curiositat» que sentia per saber «el context de les cançons i les seves derivades» la va portar a crear un blog, el Chelsea Hotel, que va anar alimentant diàriament al llarg del 2020: 366 cançons (va ser any de traspàs, recordava) lligades a una efemèride i la història que les connecta. Un «projecte personal» que va estendre els seus tentacles al paper, a petició de l’editor Jaume Ciurana després de conèixer el blog i que es va traduir en el llibre que ahir es presentava a Manresa, que en recull 121. També, al podcast Chelsea Hotel (RAC+1).

«Què ha fet l’Olga?», es demanava Marc Marcè, director d’aquest diari, encarregat, ahir, de presentar una autora a qui coneixia de fa 25 anys quan Suanya va treballar un estiu a Regió7 com a becària deixant unes «molt bones sensacions». Ell mateix va respondre la pregunta al públic que omplia la llibreria: «Biografies de cançons». Això és i aquesta és la «gràcia» del Chelsea Hotel: Si el món és una «xarxa on tot està connectat», les cançons són «fils» que permeten «la construcció d’una petita narració que entronca en la història del món occidental». Un projecte ja «multimèdia» creat amb l’encert, va apuntar Marcè, de centrar-se en les cançons i no en els grups. Perquè transcendeixen als seus autors. I l’exemple: «Qui sabria xiular una cançó de Frank Zappa?». Silenci entre el públic. En canvi, «tothom reconeixeria Smoke on the water» (Deep Purple) sense saber-ne el nom del grup». Assentiment. Suanya hi va estar d’acord. I va assegurar que les cançons triades no eren la seva banda sonora. La intenció era fer «una selecció àmplia i representativa d’aquelles cançons importants que formen part de la memòria col·lectiva» d’unes generacions. Som fruit d’una època i sí, el resultat és molt anglosaxó. No n’hi ha en català. «Per algun motiu?», li va demanar Marcè. «Va ser un dilema», va confessar Suanya que va explicar que, a la recambra, té un llistat de cançons en català per a un futur projecte. «Hotel Montserrat?», va dir Marcè. «O Pere III!», va apuntar Suanya.

I tot i que les cançons són el fil connector, per a Suanya, el projecte en general i el llibre en concret, és «més d’història que de música, jo no en soc cap experta. La cançó és una excusa per recordar un fet, una pel·lícula...». Un projecte de «recopilació» -a través d’una quinzena de fonts d’informació i gràcies a Internet- que li ha servit per «reconnectar amb l’hàbit d’escriure cada dia» d’afinar, novament, l’olfacte periodístic que busca bones històries. Amb tres eixos: «transmetre coneixement, entretenir i establir una connexió emocional» entre el lector i el que s’explica. Al capdavall, va dir, «la principal beneficiària he estat jo» pels «descobriments» fets. Com la nova vida que cada autor dota a una cançó que es fa seva. My Way cantada per Sinatra.

El Chelsea Hotel va ser una icona de la contracultura dels anys 60 i 70 a Nova York, font de múltiples històries, secrets i fins assassinats. I «metàfora» del projecte. Ahir era 22 de setembre. El dia de Lady Madonna, de The Beatles. I el dia, de 1888, que sortia al carrer National Geographic. Què els connecta?. Ho trobaran a 121 cançons i 1 hotel. Si busquen una cançó per dir adéu, Suanya recomanava Goodbye. Sí, Pink Floyd, tot i que per anar de copes, Janis Joplin.