Amb l’aplaudiment unànime, Icíar Bollaín presentava encara no fa una setmana al festival de Sant Sebastià Maixabel, el seu llargmetratge número onze, en el qual s’atreveix a aprofundir en les trobades restauratives (entre víctimes i exmembres d’ETA), de les quals Maixabel Lasa, la vídua del polític socialista Juan Mari Jáuregui, assassinat l’any 2000, és exemple i referent d’una nova actitud per a la convivència. Maixabel arriba avui a les sales de Manresa i d’Abrera.

Onze anys després de la mort del seu marit, Maixabel Lasa (Blanca Portillo) rep una petició insòlita: un dels assassins ha demanat entrevistar-se amb ella a la presó de Nanclares de la Oca, a Àlaba, on compleix condemna després d’haver trencat els seus llaços amb la banda terrorista. Malgrat els dubtes i l’immens dolor, Maixabel Lasa hi accedeix. Sense ser un «biopic», la cinta és molt rigorosa amb els fets; Isa Campo (habitual col·laboradora d’Isaki Lacuesta) ha portat la major part del pes del guió i els diàlegs, com explicava Bollaín, tot i que les dues van fer entrevistes: «Amb Maixabel Lasa, amb la seva filla María, amb víctimes, amb mediadors, amb amics que van anar a les trobades, amb uns altres que no...»

«Hem intentat fer el trencaclosques des de molts llocs», també amb lectures, articles de premsa, documentals i vídeos reals que il·lustren un film protagonitzat per Blanca Portillo, com a Maixabel, i Luis Tosar, en el paper de l’etarra Ibon Etxezarreta. La vídua de Juan Mari Jáuregui n’és protagonista, però també ho són els etarres penedits que, el 2011, van voler demanar perdó a les seves víctimes en aquestes trobades restauratives a Nanclares de la Oca.

«Aquestes trobades que es mostren a Maixabel ajuden a veure tota aquesta part d’ETA que desconeixem, així com la dissidència, que coneixem encara menys», apunta Bollaín. Segons la seva opinió, la cinta «no només parla del perdó, de la possibilitat de redempció, de penediment, també de comunicació, d’entesa. I és universal. Es refereix, per descomptat, a ETA i a les seves víctimes, però la justícia restaurativa s’aplica en casos de violència extrema, també en delictes comuns».

«I hi ha una recerca de la veritat per part de Maixabel, ella vol saber el per què, si coneixien el Juan Mari, per què ell i no un altre, i aquesta recerca -assenyala- també em sembla potent, és un motor, el seu motor». Per a la directora de También la lluvia, amb la qual va guanyar tres Goyas, «ara hi ha com una eclosió de pel·lícules sobre el tema basc, però és que havíem de fer-les, i n’hem de fer més». Considera que la primera va ser Pàtria, però allà «les víctimes són molt diferents de les Maixabel; l’aïllament de la víctima a Pàtria m’esglaia, aquesta solitud, aquesta amargor...Però Maixabel estava acompanyada, tenia el partit i un grup d’amics molt potents».

A més, «a Pàtria no es veu aquesta societat civil que va plantar cara a ETA. Maixabel forma part d’aquest grup, i ho va fer a través de Gest per la Pau i de l’Oficina de les Víctimes del Terrorisme del Govern Basc. Maixabel és un referent, però n’hi ha molts més». A l’expectiva de l’estrena, Bollaín creu que el film «remourà, perquè és un mirall. La pel·lícula explica coses que van passar, i això és imbatible». «Maixabel -resumeix Bollaín- em sembla una llum en la violència d’ETA, que és un pou negre; és una dona inusual i ja ho era abans: fa i diu el mateix que feia i deia quan ETA matava».