El confinament va ser un temps de quietud i incertesa que va dur molts artistes a refugiar-se en la creació. Una d’elles és l’escriptora manresana Cristina Masanés Casaponsa (1965), resident a l’Empordà, que va trobar la força per agafar una llibreta en blanc i començar a emparaular les sensacions que es desprenien d’aquells moments en què observàvem la vida des de la finestra. El resultat és Eroica, un llibre editat per l’Avenç que s’endinsa en el terreny de la memòria personal i familiar en forma d’un text breu i fragmentat, acompanyat d’imatges del cel, que la mateixa autora retratava cada dia durant els mesos d’aïllament.

La seva veu literària es va poder escoltar ahir a la llibreria Papasseit de Manresa, en una conversa distesa entre l’autora i la poeta Ariadna Torres, que va girar entorn del pas del temps, la música de Beethoven i, principalment, la figura de la mare. En total, una quarantena d’assistents, entre els quals hi havia molts amics i familiars, van descobrir el rerefons de l’últim títol d’una autora amb obra publicada en el camp de l’assaig biogràfic, amb títols com Lídia de Cadaqués. Crònica d’un deliri (Quaderns crema, 2001) i Germaine Gargallo: cos, pintura i error (Llibres del segle, 2014).

«El llibre va néixer com un diari per no perdre’m», va començar explicant l’autora, tot recordant aquells matins que sortia al pati a fotografiar el cel i a anotar pensaments a la llibreta. «Aquests petits rituals ens ajudaven a mantenir l’ànim», destacava. En aquells mesos, Masanés cercava aquells detalls quotidians que la reconfortaven perquè, com expressava Torres durant l’acte, «sempre busquem la bellesa, fins i tot sota les pedres». Durant el procés creatiu, l’autora va percebre que en aquella quietud misteriosa començaven a emergir presències que fins aleshores restaven amagades.

La por, la soledat o l’esclat de la natura en aquell context d’estranyesa són alguns dels temes que orbiten dins l’obra, però, al fons de tot, hi batega el record de la mare i el seu suïcidi. «Sempre havia tingut pendent escriure-li un text i, segurament, vaig trobar el moment oportú per fer-ho», reflexionava durant la presentació. A partir de l’absència de la figura maternal, Masanés trena una línia de vida que uneix tres generacions de dones. «La seva forma poètica i senzilla d’abordar qüestions doloroses és inspiradora», remarcava Torres.

Una de les parts que determina el to de l’obra és la música de Beethoven, fins al punt que l’autora va decidir titular el llibre amb el terme Eroica, fent referència a la tercera simfonia del compositor. «Al principi, era una melodia que se’m resistia molt, és com un gran cavall sicilià que t’envaeix de sobte, però no deixa de ser reveladora», comentava l’autora. Es tracta d’una peça que el músic va compondre en el moment que va assumir que perdia l’oïda. «És en aquest instant que Beethoven venç el seu monstre i, en aquest sentit, la seva música esdevé un símbol dins del text que el lector ja descobrirà amb la lectura», afegia.

Amb tot, és un llibre que, segons assegurava Torres, admet moltes lectures. «Penso que cada persona es pot veure projectada en les seves paraules. Des del meu punt de vista, és una obra que val la pena llegir més d’una vegada i a poc a poc», afirmava. Eroica transita entre la poesia, la filosofia i, fins i tot, la narrativa. En origen, és un dietari, amb capes de reescriptura al damunt, que manté una estructura que fragmenta els textos en seixanta-cinc dies, tots ells acompanyats de la imatge del cel que la mateixa autora emmarcava.

Al llarg de les pàgines, es contempla l’evolució de l’atmosfera. Ara una cúpula blava, ara una làmina grisa, ara unes bromes que anuncien tempesta. Al final de la presentació, Torres va revelar a l’autora que, sense saber-ho, amb aquest gest de mirar enlaire i, al mateix temps, omplir un dietari, va fer un joc lingüístic bonic, ja que l’arrel etimològica de dia és cel.