Amb el grup Fusioon va arrencar la trajectòria professional del pianista i compositor Manel Camp (Manresa, 1947). Per això dedica avui, a partir de les 17 h, a la Institució Cultural del CIC-Escola Virtèlia de Barcelona, una jornada per aprofundir en el coneixement del que va ser i significar aquest mític grup de música progressiva manresà, que va estar en actiu del 1971 al 1975; i debatre sobre l’herència cultural i musical a l’actualitat d’aquest gènere musical. I així, amb la complicitat de l’Escola Superior de Música de Catalunya (Esmuc) i la Institució Cultural del CIC, s’inicia el front de les experiències (reflexió i pedagogia) en l’ampli programa que ha preparat per celebrar el seu 75è aniversari, que ha titulat De Minorisa a Carst.

«En el marc del projecte dels 75 anys per mi era important fer una parada destacada dedicada a Fusioon, perquè va ser un grup de Manresa que va trencar motlles musicalment emmirallant-nos en els grups anglosaxons i em va permetre experimentar a nivell de composició», exposa el músic.

La jornada comptarà amb quatre ponències a càrrec de professionals de l’Esmuc que han estudiat què va ser la música progressiva als anys 70 a nivell internacional i local (Isaïes Albert) i en l’ambient barceloní (Miquel Puddu) i la petjada deixada pel grup Fusioon (Gianni Ginesi); i la periodista manresana Àngels Fusté s’encarregarà de situar l’entorn cultural d’aquesta època a la capital del Bages. Seguidament, els ponents participaran en una taula rodona a la qual s’incorporarà l’escriptor i periodista musical Jordi Sierra i Fabra i que serà moderada pel també escriptor i periodista musical Àngel Casas. «A tots dos els conec d’aquella època, i van parlar moltíssimes vegades de Fusioon», remarca Camp. L’acte es clourà amb la interpretació de la peça Minorisa, de Fusioon, pel Combo Minorisa, format per estudiants de l’Esmuc.

Manel Camp recorda bé com amb Santi Arisa van dissenyar Fusioon fent la mili a Sant Climent Sescebes, un grup que van integrar quatre músics que «veníem d’entorns completament diferents: el Martí Brunet el més innovador i modern amb l’electrònica, el Santi que ja tenia una trajectòria amb la bateria, el meu germà Jordi amb una formació més clàssica amb l’orquestra, on tocava la guitarra i la bateria, i amb nosaltres va tocar el baix; i jo amb una formació també clàssica però enfocada a la música contemporània i el jazz». Mentre als estius es guanyaven la vida tocant versions de música internacional al Playboy Club d’Eivissa, «a l’hivern fèiem les nostres coses. El més celebrat que vam fer seria Minorisa, a partir de temes populars de Manresa vam construir una suite a l’estil del rock progressiu». I amb aquest disc van tancar una etapa, amb un concert de comiat a la llavors sala Loiola.