A Bossost he conegut l’exmagistrat i ara advocat d’abast internacional Baltasar Garzón, amb motiu de la presentació del seu llibre La encrucijada, publicat per l’Editorial Carena, del meu amic i antic col·lega del Lacetània José Membrive. En el curs d’un sopar al Tiraboçon del carrer Major i davant d’uns magrets d’ànec, vaig tenir ocasió de conversar de cinema amb en Garzón i, en especial, de com s’han vist a la pantalla diversos procediments judicials. La conversa va anar donant tombs d’un cantó a l’altre, però per a mi va quedar clar quines són les pel·lícules que més admiro d’aquelles que bona part del metratge passa davant d’un tribunal.

Dotze homes sense pietat (1957), de Sidney Lumet. El film que demostra clarament la importància que té el principi del dubte raonable, a la vegada que desvetlla tots els prejudicis que poden albergar els components d’un jurat, tenint en compte les seves personalitats. El drama que Reginald Rose va escriure per a la televisió, Sidney Lumet, precisament un realitzador acostumat als condicionaments de la pantalla domèstica, el va traslladar al cinema, amb l’ajut d’un Henry Fonda que desitjava a tot preu fer-se amb el personatge del Jurat número 8.

Els judicis de Nuremberg (1961), de Stanley Kramer. Titulada en l’estrena a Espanya com Vencedores o vencidos, com si no fos evident qui va guanyar la Segona Guerra, documenta els judicis que a partir del novembre del 1945 es van efectuar a Nuremberg contra jutges nazis acusats de crims de guerra. Els procediments plantejaven greus dificultats. S’argumentava que el Dret Internacional té els estats com a subjectes i que els individus han de respondre tan sols a les lleis específiques del seu país. D’altra banda, s’esgrimien l’exempció d’obediència deguda, la impossibilitat de resistència i el desconeixement dels horrors dels camps d’extermini. Per cert, que els documentals que demostraven aquesta realitat foren suprimits de la primera versió espanyola. Punyents les intervencions de Judy Garland i Montgomery Clift declarant com a víctimes.

Films de judicis

Matar un rossinyol (1962), de Robert Mulligan (a la foto). L’única novel·la de Harper Lee –deixem estar la pastarada Vés i aposta un sentinella– va servir perquè Mulligan, un altre dels anomenats directors de la televisió –com Frankenheimer, Lumet, Ritt, Penn i Schaffner– rodés la seva obra mestra. La lluita d’un conscienciós i conscienciat advocat d’un poble d’Alabama per defensar davant del tribunal un home negre acusat de violar una noia blanca. El personatge d’Atticus Finch, a més de significar un Oscar per a en Gregory Peck, ha restat com a representatiu d’integritat moral, en un relat que es va bastint a partir del punt de vista de la seva filleta, una experiència que l’aproparà a la figura paterna i constituirà una lliçó existencial.

Anatomia d’un assassinat (1959), d’Otto Preminger. La veritat judicial i la real es contraposen en una dissecció del que són les estratagemes que permet el sistema. Un advocat veterà enfrontat a un cínic tinent que ha matat l’home que presumptament ha violat la seva esposa. El procés serveix per calibrar el valor professional de l’advocat, alhora que mostra les limitacions de la instrucció de la causa, les garanties de la defensa enfront de l’assoliment de la justícia.