Era el 2001 quan Roger Mas (1975) va presentar el seu disc amb el títol més llarg: En el camí de les serps i els llangardaixos blaus fluorescents cap a la casa de vidre de la senyora dels guants vermells. Va actuar al Mercat de Música Viva de Vic, en un concert a la Jazz Cava. Recorda que va sortir publicada una crònica especialment elogiosa d’aquella nit que va fer que el seu telèfon comencés a sonar. Des de llavors que es dedica a la música. Ho celebra amb l’àlbum Totes les flors (Satélite K). Dimecres, el solsoní va conversar amb el manresà Xavier Serrano en el cicle «Pessics de Vida».

Ha publicat 300 cançons i, segons Spotify, la que més vegades s’ha escoltat és Jordi. És curiós que sigui la versió d’una balada anglesa de fa uns quants segles… És perquè sembla dedicada als presos polítics catalans?

Es va escaure que va sortir en aquell moment però, en veritat, és una cançó que ja estava feta. Quan van empresonar els Jordis l’havíem gravada.

Li sembla estrany l’èxit?

És relatiu com Spotify presenta les escoltes. No ho acabo d’entendre bé.

Ara mateix Spotify és la manera com més gent escolta música. Tenim una sola empresa proveint música a 365 milions de persones, gairebé el 5 % de la població mundial… Espanta?

S’ha convertit en hegemònic perquè és molt còmode. De fet, em sembla massa còmode si no pagues. També em sembla rar que els bars musicals puguin tenir-hi accés pel preu mensual d’un gintònic. Però és com va, i si els músics hi posem el disc és que juguem a aquest joc. Si hi jugues, no em sembla bé queixar-te.

Tenir accés a aquest catàleg ha canviat el paradigma.

És increïble.

Som «presoners d’un món de possibilitats», tal com cantava al disc dp (2003)?

Sí, sona a premonició! En aquell moment ho cantava perquè era una generació que havíem pogut tenir accés a una educació superior. Però les coses no han anat com ens pensàvem, estem en un món amb un nivell de saturació brutal. Espero que les noves generacions tinguin el cervell més adaptat.

És optimista?

Sí, tot va cap a millor. Soc optimista.

Hi ha una lletra del nou disc que no ho sembla. Diu: «L’ambient és demencial / com si tot déu hagués perdut el nord. / Fins als bous i les esquelles, / dels camins a Damasc».

(riu) Home, a la vida hi ha de tot. Coses bones i dolentes. Però, de moment, la humanitat l’únic que ha fet és anar cap a quotes més grans de llibertat i seguretat. Sobretot en el tros d’humanitat que ens toca a nosaltres. Trobaríem llocs i moments de tot, però el percentatge global d’accés a l’alimentació i a nivells de confort no havia estat més gran.

L’optimisme no predomina…

L’altre dia dinava amb el David Carabén, de Mishima, i dèiem que és normal que fem les coses malament. L’assaig-error tot sovint vol dir error. Però quan l’encertem, mirem de repetir. Quan et lleves al matí, ja saps que la cagaràs. Però intentem evitar la cagada i repetir l’encert. El meu optimisme ve d’un pessimisme primigeni.

Amb el David Carabén us podem sentir cada diumenge al programa El Suplement de Catalunya Ràdio parlant de música. És la quarta temporada. Com els va?

És un plaer descobrir noves músiques i compartir-les al programa del Roger Escapa. És una feina que sense Spotify seria difícil de fer!

En canvi, vostè ha dit més d’un cop que anar a concerts no li agrada!

Quan veig que tinc públic i que m’aplaudeixen... penso que a mi em costaria molt. M’agrada escoltar els discos i veure les pel·lícules a casa.

És introspecció?

És un punt infantil voler controlar la situació, fer les coses quan em sembla… tenir el meu raconet, el meu jazz… Tampoc vaig a manifestacions. El que faig és anar a la plaça per festa major.

En canvi, el seu avi semblava tot el contrari! Se’l veu al videoclip que ha fet Eduard Gener de la cançó Catalan Second Line, amb imatges d’arxiu del Carnaval de Solsona.

Sí, l’avi Joan era músic d’orquestra i quan se n’anava a la Vall d’Aran es passava la setmana de festa major. Al clip hi surt l’altre avi, el Peret, que tocava el trombó sense saber-ne. El dijous gras hi havia la tradició de la música sorda, on la gent que no sabia tocar s’atrevia a fer-ho. Allò era un orgue de grills divertit.

Ara potser seria més difícil. Sembla que la música hagi quedat només per a professionals…

L’Artur Blasco em va dir que, recollint cançons tradicionals, al Solsonès n’hi va trobar moltes. Però jo no ho he viscut. Per cantar, a Solsona hi ha també el Carnaval, on es pot fer el ridícul sense pagar un preu social. Tot i que ara estem en un moment on a la ciutat sembla que sigui carnaval cada cap de setmana i no sé si fa falta.

Celebra 25 anys amb el disc més curt que ha fet mai.

Les durades dels discos han anat canviant segons els formats. Primer hi havia discos petits, amb dues cançons per banda. Llavors amb el long play van ser 40 minuts… De fet, els solos de guitarra van aparèixer perquè no estaven acostumats a fer discos tan llargs. Amb el CD es va arribar a l’hora.

I ara els discos no es venen…

Sí, però en volia fer un de pop, cuidat, net, com Mística domèstica. Volia una cosa senzilla, fent un repàs dels arquetips dels altres anys. Aquest disc conté tots els anteriors. De fet, havia de ser més curt.

Son els signes dels temps?

Sí, i del moment vital. És un disc sencer, que et pots escoltar de principi a final. Però sé que la gent més jove escolta cançons. Volia un disc senzill, sense bateria, que pugui arribar a gent nova. Se’m té per una persona seriosa, de terra endins, carlina, solemne. Sense deixar de ser qui soc, em faria il·lusió que em poguessin escoltar persones que no s’ho havien plantejat.

Els d’El Petit de Ca l’Eril el superen, el seu nou disc fa 21 minuts.

Sí, els tres últims són així. Això és com l’últim de Sanjosex, que m’ha agradat molt. Com que és curt, n’hi ha dit EP. Però jo hi veig un àlbum.

Quan posem el seu disc al costat del de C. Tangana es nota que han tingut pressupostos diferents. Creu que així és difícil captar aquest nou públic?

El disc sona com ha de sonar. S’ha masteritzat a l’Abbey Road i amb màquines de primer nivell. No vam tenir gaire temps de creació a l’estudi. Vam haver d’arribar-hi amb les coses més clares. Però gravo amb el mateix material que les grans produccions.

Per arribar a la gent jove hauria de fer una altra música? Al disc hi ha trip-hop dels anys 90…

No vull arribar a la gent jove fent la música que li pot agradar. Aquestes bases haguessin pogut ser més urbana o trap, però volia fer un homenatge als grups d’aquella època que m’agradaven com Massive Attack, Propellerheads o Morcheeba. Tinc 46 anys, no tindria sentit que intentés fer una altra cosa, si no és que em sortís de l’ànima.

No acabarem sense parlar del tema solsoní de l’any. Diu que Solsona és més de la Mare de Déu que del bisbe.

Com deia Francesc Pujols, més religió i menys moral. I sí, a Solsona som més marians que cristians. La Mare de Déu està per sobre de l’Església. És el culte primigeni a la fertilitat, a la vida. Una cosa que s’enfonsa a la nit del temps. La imatge fa 700 anys que hi és.

En va versionar els goigs….

Sí, vaig intentar connectar-la amb les altres tradicions de músiques espirituals del món. En el fons estem parlant del mateix que es podria dir a Mongòlia, Kenya o Equador. Però a Solsona. La Mare de Déu és respectada per tothom. El cristianisme va tenir l’estratègia d’incloure-la.

És un símbol.

Sí, com diu Raül Garrigasait, en el barroc s’agafava fustes fines per pintar-les d’or i donar-los la imatge de transcendència. La Mare de Déu és un tros de roc que s’esculpeix i es converteix en un símbol de la renovació de la vida. Està per sobre del bé i del mal. Una cosa estupenda.