Jordi Fosas: «Hi ha una creació jove que utilitza la tradició sense complexos»

L’únic que no s’ha pogut recuperar, respecte a l’any passat, subratlla, és el carrer: «i aquest és el gran desig del 25è aniversari, l’any que ve. La cultura al carrer, l’espontaneïtat, genera una inclusió que la covid ha frenat: haver de reservar una entrada és una muralla per a molta gent».

Quina paraula resumeix l’esperit de la 24a Mediterrània?

Recuperació.

Des que va assumir la direcció ha posat el focus en la creació jove. I en especial aquest any. Per què?

La mirada de les noves generacions a la tradició, a l’arrel, és molt particular. Nosaltres som una fira i, per tant, rebem projectes per fer una programació que copsa tendències. I estem veient que hi ha una creació de gent jove, en tots els àmbits, que utilitza d’una manera molt desacomplexada, molt lliure, tots aquests materials que provenen de la tradició.

Què vol dir lliure?

Durant dècades, noms clau com Jaume Arnella, Jordi Fàbregas o Artur Blasco han fet molta feina d’actualització d’aquells materials dels quals ara parteix la gent jove. Però molta de la creació dels 80 i 90, segurament per la sortida del franquisme, necessitava un trencament amb una tradició molt vinculada al tema identitari. Actualment, molts dels creadors joves recuperen un llegat que ja no té la connotació dels anys 80. És una mirada molt potent perquè és un trencament amb aquell concepte d’arrel.

Arrel com sinònim d’antic?

Arrel entesa com a passat, sí. Les generacions més joves ja s’ho miren d’una altra manera. Fan servir aquests materials com a element creatiu. Els ajuda a diferenciar-se. I els permet parlar del present i crear projectes contemporanis. El material de cultura popular interpel·la: no és només un concepte identitari, sinó material creatiu.

Quin paper ha jugat la Mediterrània en aquest canvi?

Un camí de llarg recorregut que ha ajudat a trencar, precisament, l’estereotip que diu que quan parlem de tradició ha de ser ancorats a un passat. La Mediterrània ha ajudat a explicar que els artistes poden utilitzar materials de la tradició per crear. Això no vol dir que la fira intenti canviar la tradició.

Assenyala un debat recurrent.

La tradició ja canviarà si la societat ho vol. El que la fira provoca és el que els artistes agafin aquests materials per crear avui. I punt. La societat ja determinarà si d’aquí a uns anys es fan o no es fan castells; si continuem ballant sardanes o no, o si les hem canviat o no. Però això no ho farà la fira ni ho farà un artista. Això ho farà el poble que decidirà amb el pas del temps. I potser acabem incorporant unes pràctiques que seran tradicionals o no. Amb la fira provoquem que els artistes facin ús aquest material i que el difonguem.

Diria que l’arrel està de moda?

Està començant a estar de moda. I veiem que ho pot impregnar tot.

I que pot omplir teatres i sales de concerts?

Totalment. I potser seria l’hora de treure’ns etiquetes: jo faig arrel, jo no en faig. Com artista puc decidir que un dels meus treballs begui de la tradició; o treballar sempre amb aquests materials de cultura popular. No cal ser un artista d’un lloc o d’un altre. Tu pots ser un artista ‘fira Mediterrània’ si treballes amb materials de la tradició.

Per què diu que l’arrel pot impregnar-ho tot?

Veiem artistes com Maria Arnal, Tarta Relena... que ara agafen materials provinents de la tradició com podrien fer-ho d’un altre àmbit. I això està passant tant a nivell d’artistes com de disciplines: estem vivint uns moments en què totes aquestes caixetes estanques que ens vam construir, arrel o música contemporània, dansa o teatre o circ, es barregen. Vivim uns moments molt híbrids quant a etiquetes i disciplines i està molt bé que sigui així.

I l’aspiració com a mercat?

L’objectiu seria provocar que projectes que treballen amb la tradició tinguin sortida, un circuit comercial. I aquí hi té molt a dir l’Obrador de la fira, tots aquells projectes amb els quals l’artista vol fer un pas més que permet sortir dels àmbits habituals de treball i connectar-ne d’altres. És a dir, no només circuit propi de música d’arrel sinó espais com Tàrrega, Eufònic... en escenaris que no són el seu vaixell insigne. Ara sembla que sí que s’està produint aquest canvi de mirada cap a la tradició i la Mediterrània ajuda a trencar una mica aquestes etiquetes.

Es necessitava temps i un canvi generacional?

Una mirada amb saba nova i espais com la fira, que han picat pedra, per provocar el canvi. Hem fet un documental, Arrel, que rodarà a partir d’ara i fins a l’any que ve, el del 25è aniversari. En ell, per exemple, Joana Gomila explica que no estan fent res que no hagin fet les generacions anteriors, però que ho fa, diu, «amb la meva mirada». Jordi Fàbregas va aportar la seva a la cultura tradicional i ara Joana Gomila, Tarta Relena o Maria Arnal, ho fan amb la seva.

Una generació jove per un públic més jove?

Correcte, és l’altra clau. Saber atrapar tot aquest públic. Et trobaràs gent jove que no coneixerà que és Fira Mediterrània, però sabran que és Roba Estesa o El Pony Pisador; a ells no els parlis si això és treballar amb l’arrel o no; a ells els agrada el que veuen i el que senten, independentment de si és dansa, música, arrel, clàssica o contemporània. No els parlis d’etiquetes.