J ames Bond s’erigeix en la franquícia més longeva de la història del cinema. Va néixer fa gairebé seixanta anys i, després de tot un seguit d’alts i baixos, ha aconseguit arribar al segle XXI amb una salut òptima. L’expectativa era molt gran davant de la nova aventura cinematogràfica de l’espia britànic més mític, Sin tiempo para morir, i el seu resultat final (indubtablement atractiu) no decebrà ni els acèrrims de la saga ni la resta. Aquest film suposa l’acomiadament de la franquícia, després de tres lustres i cinc pel·lícules, de Daniel Craig, que s’ha guanyat amb les seves esplèndides composicions l’honor de poder ser valorat com un dels millors Bond de la història. Sin tiempo para morir tanca amb bona nota el cicle Craig, encara que no estigui a l’altura del primer llargmetratge de la sèrie que protagonitzà, Casino Royale, una de les odissees més memorables del llegendari agent. L’estrella anglesa encarna un James Bond jubilat i relaxat que gaudeix del seu gran amor, Madeleine, una psiquiatra francesa. Però el segrest d’un científic rus propiciarà el seu retorn i la reaparició dels fantasmes del passat. Sin tiempo para morir aplega els ingredients clàssics que defineixen la fórmula 007: una trama amb una poderosa organització criminal, acció trepidant i cosmopolitisme (Itàlia, les illes Fèroe i Noruega són alguns dels seus escenaris). Però els seus responsables s’han adaptat convenientment als nous temps i, així, ha desaparegut el cinisme més misantrop i la misogínia més frívola. L’enèrgica realització de Cary Joji Fukunava –autor d’una formidable versió de Jane Eyre– sosté adequadament la metamorfosi de Bond en un heroi romàntic i vulnerable que expressa obertament les seves emocions i es manté fidel als seus. Ningú no sap qui serà el futur (o futura?) 007, però és inqüestionable que el filó està lluny d’exhaurir-se.
