Veure Pol Jiménez, de 26 anys, seguir els passos coreogràfics de Lo faunal sense l’acompanyament musical impressiona. Bruno Ramri adverteix que no han partit del compàs, sinó de la pulsació, i que per això no és estrany que al ballarí la música li sorgeixi de dins. Malgrat que parteixen del faune de la dansa clàssica de Nijinsky, la música del preludi de Debussy sona poc en la proposta que s’estrena avui a la Petita del Kursaal i ha tingut el suport de l’Obrador d’Arrel de la Fira.

Després de La Oscilante, peça en la qual investigava sobre el gènere i la dansa espanyola (Premi de la Crítica 2018 i Butaca 2019), Jiménez va ensopegar amb el faune durant la reflexió obligada pel confinament. «Tenia ganes de fer el salt, de posar-me en més cossos, éssers que són més d’un gènere, més d’una persona a la vegada, i el faune és la hibridació entre l’humà i l’animal. La fantasia en un bosc amb les nimfes dona molt joc. És un ésser que tothom s’imagina però que en realitat no existeix».

I Ramri, que ve de la dansa contemporània i clàssica, ha ampliat la perspectiva : «Per tractar el faune no com una figura mitològica sinó com una condició, un estat, i per això el cos del Pol transita a partir de l’estat faunal d’una branca a l’altra, i la dansa espanyola també es contempla com a ecosistemes que en completen un de més gran».