Gioconda Belli (Managua, 1948), una de les veus imprescindibles de la literatura llatinoamericana, va visitar Manresa per participar, dimarts, en l’obertura del festival literari Tocats de Lletra. En una conversa amb la poeta Àngels Gregori, va reflexionar sobre la situació actual que travessa Nicaragua, d’on s’ha hagut d’exiliar. L’autora, que recentment ha publicat El pez rojo que nada en el pecho (premi Jaime Gil de Biedma) va parlar amb Regió7 després de la conferència.

El seu primer acostament a l’escriptura va ser a través de la poesia?

Abans de començar a escriure, vaig ser una gran lectora. Quan una s’acosta als llibres, se li obre un món i comença a comprendre la vida des de diferents mirades i, en aquest sentit, som afortunats perquè tenim escriptures de fa milers d’anys que ens ajuden a entendre com concebien la realitat en el temps d’Homer.

L’entorn familiar li va despertar l’amor per les lletres?

La meva mare era una dona molt avançada al seu temps: pintava, feia teatre i tenia una col·lecció de llibres de dramaturgs com Federico García Lorca, Lope de Vega o Enrique Jardiel Poncela. Els seus textos em van inspirar, així com la imaginació de Julio Verne i les narracions clàssiques d’El Quixot o La Celestina.

La seva obra abraça la poesia i la novel·la. En què es diferencia la pràctica dels dos gèneres?

La narrativa s’assimila al procés d’una construcció arquitectònica, mentre que la poesia simplement succeeix sovint d’una forma imprevista. El poema creix a través dels sentits, com un esternut que et provoca un pessigolleig al nas, fins que surt a l’exterior. El de la poesia és un procés màgic.

Des dels seus inicis, va acompanyar l’escriptura de la reivindicació feminista.

Els primers poemes que vaig escriure van causar un escàndol perquè parlaven des del propi cos d’una dona. Malgrat les crítiques, vaig seguir buscant la subversió. Sempre he cregut que el feminisme ha de ser una celebració del fet de ser dona capaç de respectar les diferents idees entorn el moviment.

Un dels seus últims poemes diu «No tengo donde vivir». Com afronta el fet d’estar lluny del seu país natal?

Les paraules em consolen, però no esvaeixen el dolor per no poder tornar a Nicaragua, on es torna a respirar una atmosfera d’opressió que recorda els temps d’Anastasio Somoza. La promesa de llibertat de la revolució que va tombar el règim dictatorial, ara fa gairebé quaranta anys, no s’ha complert amb el govern de Daniel Ortega. Malgrat ser lluny de casa, mantinc una comunicació constant amb la gent del país. Ara mateix, molts dels meus amics estan empresonats.

Fa temps ja va haver de patir un exili que la va allunyar del país.

Va ser durant la lluita contra Somoza. En aquell temps, participava activament en el Front Sandinista d’Alliberament Nacional i vaig haver de fer les maletes i abandonar el país, deixant dues filles petites a càrrec de la meva família. Va ser molt dur. Ara la situació es repeteix, amb el dolor de veure els somnis del canvi frustrats, però amb l’esperança que el poble nicaragüenc tindrà la força per vèncer la dictadura.

Què pensa sobre la revolució en què va participar en veure el rumb que ha pres el govern actual?

Els canvis són a llarg termini. Nosaltres només vivim una petita part de la història. Tinc confiança en què el país es recuperarà. La meva experiència em diu que és possible. Jo vaig viure el somni d’una revolució, que no va durar el temps que hauria volgut. Però confio que la mateixa efervescència que en el seu moment va conduir la gent a revelar-se torni a ser ara la clau pel canvi.