És un dels rostres dels informatius de TV3 i va néixer a Manresa fa 41 anys. De ben petita es va traslladar a Barcelona, però al Bages hi ha passat molts estius i caps de setmana, i és que hi té tiets i cosins. Cristina Riba ha complert un dels seus somnis professionals en presentar el TN del cap de setmana, però assegura que té camí per recórrer i que se sentiria còmoda al capdavant d’un programa tractant de forma distesa i en profunditat temes d’actualitat. Aquesta apassionada del periodisme va viure un any i mig a Nova York i va treballar per a mitjans de la ciutat dels gratacels.

Algun cop ha dit que presentar el Telenotícies i al costat d’un referent de llarga trajectòria com Ramon Pellicer era un dels seus somnis. Als 41 anys ja els ha complert tots en l’àmbit professional?

En absolut, però és cert que des de petita m’ha interessat la informació. A casa sempre vèiem els telenotícies, teníem la ràdio engegada i hi havia el diari. I llavors ja deia que m’hi volia dedicar. Així que vaig estudiar la carrera de Periodisme, i les beques em van permetre fer pràctiques a TV3 i a RAC1. Però és cert que he complert un dels meus somnis: poder presentar el telenotícies de TV3 al costat d’un referent.

Sempre es quedarà als informatius?

Els programes també m’agraden. Em queda molt camí per recórrer i no estic tancada només a informatius. Un espai on em senti còmoda i tractar temes que em puguin interessar.... Per què no? Un programa més desenfadat que un TN, amb un format més distès on tractar els temes amb més calma i en profunditat seria perfecte. També on s’hi pogués riure més.

Es riu poc en el preparatiu del TN?

No. Riem molt i hi ha molt bon ambient, i això també és important perquè tot flueixi. En pantalla també es pot percebre que hi ha bon rotllo entre la gent de l’equip. Passes de tenir-hi companys a tenir-hi amics, i és una sort comptar amb gent amb la que estic tant a gust.

És l’hora de desmentir que en els TN dels cap de setmana només treballen dos dies.

És clar! També hi ha gent que es pensa que simplement arribem, ens maquillen i entrem a plató. Les dinàmiques no són aquestes. Treballem gairebé tota la setmana perquè moltes de les informacions ja han començat entre setmana, així que hem estat pendents de tot el que ha passat els dies previs.

Quines són les rutines?

Els TN dels caps de setmana són molt intensos, i per això feia èmfasi en el bon rotllo. Entrem molt d’hora al matí, ens passem tot el dia a la televisió i no sortim fins que no acaba el telenotícies del vespre. Els dilluns fem una reunió de previsions amb els caps de secció i de redacció i l’editor. A partir d’aquí, entre setmana, ja rebem informacions que podem desenvolupar, però els dies forts són divendres, dissabte i diumenge. Divendres ja decidim els temes potents del cap de setmana i quina forma volem donar a la informació. Ja fa temps que treballem amb la realitat augmentada i divendres és un dia clau per començar a fer el que es necessita en aquest camp.

Hi ha algun moment en directe en què hauria volgut fondre’s?

Fins al punt de fondre’m no, però és cert que passen moltes coses que l’espectador no veu. I aquí rau la professionalitat, el temperament i la calma perquè l’espectador no ho percebi. Ens han passat molts coses. Les càmeres de plató estan robotitzades i es controlen a distància, i algun cop han començat a moure’s bojament, i això fa molta gràcia. Però, és clar, no pots riure, i m’he hagut de pessigar per evitar-ho.

Així que la seva tècnica per no riure és pessigar-se.

Sí. A més, amb el Ramon Pellicer és fàcil entrar en una dinàmica de riure. És molt irònic i de la broma, a banda de ser molt professional, i això és perillós perquè se m’encomana fàcilment el riure. Quan he patit més és per aguantar-me el riure quan explicàvem una informació dramàtica sobre atemptats i morts, i em vaig pessigar molt per aguantar les maneres.

I algun moment que se sentís especialment orgullosa?

N’hi ha molts. Com en cobertures de grans dimensions i d’informació que afecta molta gent, com incendis i inundacions del nostre territori. Som la televisió pública i nacional de Catalunya, així que el nostre valor rau en arribar a tot el territori, sobretot quan passen aquestes grans notícies. Quan es cobreix bé m’envaeix un sentiment d’orgull. Més recentment vaig anar a Berlín a cobrir les eleccions d’Alemanya i el resultat final va ser molt bo, i seria un altre exemple d’experiència que em va satisfer en l’àmbit professional perquè em va permetre anar a un altre país per tractar una informació molt important per al país i per tot Europa, la marxa d’Angela Merkel.

Durant el procés es va posar en qüestió el tractament informatiu de TV3, tot i que la cadena es defensa amb informes sobre la qualitat del contingut informatiu. Encara coeja aquest debat o ja s’ha girat full?

La televisió nacional de Catalunya és a la diana en tot. Rep elogis i crítiques, i hem de conviure amb això. Hem de fer una anàlisi constructiva de tots els inputs rebuts. Com dius, hi ha informes que avalen la pluralitat i la qualitat dels informatius i, a part, hi ha una empresa independent anomenada Growth From Knowledge que fa anàlisis qualitatives cada mes de les televisions públiques més importants d’Europa, i TV3 sempre surt al capdavant. Ara bé, sempre dic que no ens podem quedar amb això i hem de tendir a l’excel·lència i fer-ho millor.

Quin és el seu vincle amb Manresa actualment?

Hi tinc família. Els meus pares i els avis són de Sant Vicenç de Castellet, i hi tinc tiets i cosins. A part, també en tinc a Manresa, Sant Fruitós i a Salo, dins de Sant Mateu de Bages. Vaig néixer a Manresa, però quan jo era molt petita vaig anar a viure a Barcelona perquè el meu pare hi va trobar feina. Però he passat caps de setmana i estius a Sant Vicenç i a Manresa. Per tant, són municipis que me’ls estimo moltíssim.

Va viure un temps a la ciutat de Nova York, on també va exercir de periodista. Com ho recorda?

Hi vaig anar per una qüestió personal. Hi vaig estar en diferents etapes, i en la darrera, al 2007, hi vaig viure un any i mig. Feia de freelance per al programa del matí de RAC1, que llavors presentava l’Albert Om, i en establir-m’hi vaig buscar feina i vaig treballar a la New York One Noticias, en l’emissió llatinoamericana. Va ser una de les èpoques més completes i boniques en l’àmbit personal i professional. Hi vaig conèixer molta gent de procedències diverses i noves maneres de pensar.

Les televisions llatines dels Estats Units, a més, tenen una forma diferent de les d’aquí d’explicar les notícies.

A mi em deien que parlava un castellà correcte, però que parlés més estàndard. I amb això volien dir que s’assemblés més al dominicà o al mexicà.

Havia de posar accent?

Sí. Les «c» les transformava en «s», i adoptava moltes paraules. També vaig col·laborar al diari La Prensa de Nova York i hi escrivia reportatges. En aquesta etapa també treballava per a la Sexta, en el programa Celebrities. Hi feia crònica social i cobria esdeveniments relacionats amb música i cultura, i alguns de molt xulos. Vaig anar a un homenatge que li van fer a l’actriu Meryl Streep, i llavors estava a punt d’estrenar la primera pel·lícula de Mamma Mia, i ella es va aturar just davant meu i la vaig poder entrevistar deu minuts. Va ser un moment molt top i vaig ser la dona més feliç del món. També vaig entrevistar la Thalía quan va presentar un disc.

Posteriorment va tornar a Catalunya per presentar les notícies del canal 3/24.

Exacte. Jo soc redactora, i és clar que presento, però escric i faig molta més feina a part de presentar.

A part, de molt jove havia jugat a bàsquet.

Vaig jugar al Club Esportiu Universitari, que en l’àmbit femení era un dels més potents. Sempre he jugat a bàsquet i ara la meva filla també hi juga. Vaig anar a campionats de Catalunya i d’Espanya, i va arribar un punt que ens entrenàvem cada dia. Tenia clar que em volia dedicar al periodisme i, per tant, no podia estar vinculada al bàsquet dedicant-hi tantes hores en el nivell en què jugava. Així que ho vaig deixar.

Els 4 cantons

Tothom té el que es mereix?

No.

Millor qualitat i pitjor defecte.

Millor qualitat, soc positiva. Pitjor defecte, soc perfeccionista.

Quina part del seu cos li agrada menys?

M’agrado tal com soc.

Quant és un bon sou?

Amb el salari mínim no és suficient.

Quin llibre li hauria agradat escriure?

Encara no l’he escrit. Però he començar a llegir Amb guanyar no n’hi ha prou, escrit per Sarunas Jasikevicius.

Una obra d’art.

Qualsevol cançó que m’emocioni.

En què és experta?

A treure els polls dels cabells dels meus fills.

Què s’hauria d’inventar?

Cal la poció de la felicitat.

Quin personatge històric o de ficció convidaria a sopar?

Dones meravelloses que han fet molt per la humanitat, com Marie Curie.

Un mite eròtic.

[riu i no contesta]

Acabi la frase. La vida és...

Per viure-la.

La gent de natural és bona, dolenta o regular?

Vull pensar que bona, però la història demostra que no tothom ho és.

Tres ingredients d’un paradís.

Gent que estimo, salut i riures.