Amb un somriure entranyable no exempt d’unes gotetes de sornegueria, Björn Nörgaard va assegurar ahir que «per ser artista s’ha de ser una mica esquizofrènic». Una afirmació encaminada a trobar resposta al dilema que, per al danès, han d’afrontar els creadors de tota mena i condició: «D’una banda, has de donar forma a l’obra, i de l’altra, art i vida han d’anar junts. És com una mena d’esquizofrènia».
Reunides en una aula de l’Escola d’Art de Manresa, probablement més d’una i de dues -elles eren àmplia majoria- de les artistes presents van pensar que no li faltava raó. Perquè l’art és qualsevol cosa menys un concepte de fàcil descripció i cada pintor, cada escultor, cada perfomer, ha d’afrontar la mateixa pregunta: «Què és l’art?».
En una trobada propiciada per la presència del col·laborador de Joseph Beuys a la capital bagenca, artistes i educadors van compartir parers sobre el paper de l’art en la vida de les persones i en la societat. Va quedar clar, en les presentacions individuals de cadascun dels assistents, que hi ha molt interès per la pedagogia de l’art i per la implicació de l’art en les qüestions socials.
«Als anys 60 i 70 deien de la nostra concepció transformadora de l’art que era una utopia i no era realista, aquest adjectiu se’l reservava el capitalisme», va apuntar Nörgard: «Però si mirem com ha evolucionat el món, nosaltres érem realistes i el capitalisme no ho ha estat». En aquesta línia, l’artista Roser Oduber, directora del Centre d’Art Contemporani i Sostenibilitat El Forn de la Calç, va apuntar que «l’art és un llenguatge que ens porta a continguts més complexos», i va indicar que «hi ha uns moviments d’artistes contemporanis per als quals el seu llenguatge és crític amb la societat de consum».
La professora Carme Marginat va posar sobre la taula la rellevància de l’aprenentatge a través de l’art i va posar com a exemple una experiència amb alumnes de 4t d’ESO que van practicar el disseny, la fotografia, el land-art... per certificar que «funciona». Nörgard va encoratjar aquest tipus d’iniciatives davant del control que exerceixen les tecnologies i els algoritmes sobre els joves avui en dia.
Clara Payàs, per la seva banda, va fer esment d’un article periodístic recent crític amb Jaume Plensa per la seva proximitat al poder del capital i va preguntar a Nörgard per què ell ha treballat per a institucions com l’Església i la monarquia. «Això és un problema», va reconèixer: «Cal anar amb compte cada cop que has de dir que sí o que no a un projecte», va apuntar el convidat: «Jo vaig fer uns tapissos per a la reina, però abans d’acceptar-ho em vaig reunir moltes vegades amb ella. Sempre em pregunto si ho puc fer i si ho he de fer».
