Per 5.000 euros es va subhastar ahir dijous un capitell gòtic datable entre finals del segle XIV i principis del XV, tallat en pedra sorrenca, que podria haver estat part del claustre del castell de Cardona. La peça es va adjudicar a un col·leccionista particular que va mantenir l'anonimat, i es desconeix qui en va ser l'autor, però tot apunta a l'escultor Jordi de Déu, deixeble del reconegut artista berguedà Jaume Cascalls (documentat entre el 1341 i el 1377.).
El capitell que va treure ahir a la venda la casa de subhastes Balclis té representats diversos personatges coronats, que sostenen a cada mà un llibre i una palma. Segons els especialistes, la composició, els detalls tècnics i formals i la morfologia dels rostres fan que l'autoria es pugui atribuir a Jordi de Déu (ca. 1390-1400).
Qui era Jordi de Déu? Mestre Jordi va ser un esclau grec d’origen sicilià que va ser comprat i educat en l’ofici per Cascalls, amb qui va treballar en nombrosos projectes entre 1363 i 1377. Posteriorment, entre 1377 i 1380 va recuperar la llibertat, i després va viure un període fecund d’activitat que es va allargar fins el 1402 i que el va dur a treballar arreu de Catalunya, sovint per als reis. Hi ha desenes d'obres documentades, conservades i/o atribuïdes al mestre en aquesta cronologia.
La gran incògnita sobre el capitell, però, és la seva procedència: per a quin recinte es va esculpir? Tot i que es troba en un estat de conservació relativament bo, no hi ha referències clares sobre el seu origen. No obstant això, Miquel Àngel Fumanal, doctor en Història de l'Art per la UB i professor a la UdG, explica que "la peça dona algunes pistes que podrien, en un futur estudi més aprofundit, ajudar a determinar-ne la procedència. D’entrada, el capitell formava part d’una columna gallonada o quadrilobulada, i per tant, pertanyia a una galeria senyorial o a un claustre".
L'experiència de Jordi de Déu en el treball en claustres està documentada, i sabem que va treballar en el de Ripoll a partir de 1390. Allí va obrar capitells semblants als de Balclis, però amb una pedra completament diferent.
La majoria dels claustres de l'època van ser construïts amb pedra calcària nummulítica de Girona, i amb capitells que substituïen les figures per senzilles formes vegetals, de vegades seriades. Per tant, la llista de candidats per a ser l'origen de la peça subhastada es redueix.
Els historiadors de l'art saben que bona part de l’obra coneguda de Jordi de Déu es concentra a la ciutat de Barcelona i al camp i muntanyes de Tarragona. Allí, mestre Jordi va treballar tant per l’alt clergat i l’alta burgesia com pel rei i la noblesa propera a ell. Un dels privilegis que donava l’ascens dins la cort era, precisament, l’oportunitat de contractar els artistes àulics, com seria el cas de Jordi de Déu, que a partir de 1380 va assumir la direcció dels sepulcres reials de Poblet. En circumstàncies semblants, l’escultor va treballar sovint en els dominis d’un altre cavaller familiar del monarca, Dalmau de Queralt, senyor de Santa Coloma de Queralt.
Més enllà dels encàrrecs que va dur a terme en els dominis geogràfics esmentats, ens podríem preguntar si l'escultor va treballar a la Catalunya central. La presència del seu taller en aquest territori és poc coneguda. Fumanal indica que "fa alguns anys ja se li va atribuir una mènsula amb cap femení reaprofitada com a pica baptismal, conservada a l’església de Sant Miquel de Manresa (avui en dia desaparescuda, estava situada a l'actual carrer Sant Miquel). Fóra estrany que es tractés d’una obra aïllada. D’altra banda, malgrat que es troba quasi completament desaparegut i molt reformat, hi ha un claustre que ha estat poc comentat per la crítica, però que podria encaixar amb el capitell de Balclis. Les quatre galeries del claustre del castell de Cardona, un dels monuments preferits del país, es van construir amb columnes quadrilobulades i capitells historiats tallats en pedra sorrenca".
Les poques fotografies anteriors al 1936 així ho mostren, malgrat que no es puguin apreciar completament els detalls dels capitells. La implicació de Jordi de Déu i els seu taller en un projecte a Cardona (o un altre monument proper) no seria gens d’estranyar, si es tenen en compte els vincles del llinatge amb la reialesa: l’any 1375 Pere III va elevar de vescomtes a comtes els senyors de Cardona, que eren sempre presents a la seva cort i en la presa de decisions, tant militars com polítiques; Hug II de Cardona s’havia casat amb Blanca d’Empúries, cosina segona de Pere III, i el seu fill, el comte Joan Ramon Folc I, va esdevenir mà dreta dels reis Joan I i Martí l’Humà (mecenes, entre d’altres artistes, del mateix Jordi de Déu).
