L a paraula nostàlgia s’identifica sovint amb un sentiment tou i autocomplaent, però significa etimològicament «dolor pel retorn». I aquest concepte tràgic és el que transpiren precisament les sentides i vigoroses imatges de Las leyes de la frontera, la darrera pel·lícula de Daniel Monzón, inspirada en una novel·la del polèmic Javier Cercas. Nacho és un noi de disset anys, solitari i taciturn, que pateix bullying. Però la seva patètica existència donarà un gir radical quan conegui la banda de la Tere i el Zarco. Monzón segueix fidel al seu gènere preferit (el thriller) i en aquesta ocasió s’ha decantat per un to romàntic i subversiu. El seu protagonista, fill de la burgesia, és maltractat pels seus companys de classe social, mentre que és alliberat per una colla marginal que resideix en el barri xino; en aquest indret heterodox descobrirà els valors essencials: l’amor, l’amistat i la lleialtat. El relat transcorre majoritàriament en la Girona de 1978, un dels anys cabdals de la Transició, però hi ha poques referències històriques. L’autor mallorquí no ha volgut bastir una crònica directament política i social, però, no obstant això, ha sabut copsar perfectament l’aroma de l’època (molt millor que altres films amb ínfules testimonials i generacionals) i la seva narració, amb ecos del cinema quinqui que feu forrolla a finals dels anys setanta i primers dels vuitanta, defensa els transgressors de la llei i condemna sense pal·liatius els representants oficials de la justícia (els plans eloqüents dels policies torturant els detinguts). Las leyes de la frontera traspua una tensió febril que assoleix els moments més electritzants i commovedors en els diferents encontres entre la Tere (una captivadora Begoña Vargas) i el Nacho. Una mirada cap al passat carregada del dolor més profund. Bella, adorable i colpidora.
