John Carpenter s’erigeix en un dels autors fonamentals del cinema fantàstic rodat en les últimes quatre dècades. La seva filmografIa està farcida de títols magnífics, però, indiscutiblement, la seva obra més mítica i influent és Halloween (1978). En aquest film memorable va néixer una de les darreres icones del cinema de terror, Michael Myers, un monstre teòricament humà però revestit d’una dimensió sobrenatural que el converteix en una encarnació gairebé abstracta del Mal. Protagonitzà una franquícia, entre el 1981 i el 2002, amb set oblidables seqüeles, però reviscolà creativament amb el brillant reboot (reinici) signat el 2007 per Rob Zombie. I el 2018 David Gordon Green reivindicà suposadament les arrels de la pel·lícula original amb l’inici d’una trilogia. Halloween Kills constitueix la seva continuació, i representa el retorn de Laurie Strode, la jove que va sobreviure al demoníac psicòpata. Hi ha un diàleg entre la ficció i la realitat perquè en el repartiment hi podem trobar Jamie Lee Curtis (torna, després de dinou anys, a encarnar l’emblemàtica heroïna), la seva filla i la seva neta, tot mantenint a la pantalla els mateixos lligams familiars. Halloween Kills sembla haver estat concebuda només per satisfer la nostàlgia dels fans de la franquícia, que gaudiran d’un Michael Myers més desfermat que mai i d’unes dosis d’hemoglobina més que generoses. La resta dels mortals podran interessar-s’hi, però, amb l’aportació significativa que ens proporciona aquest nou lliurament: l’embogiment que s’apodera de Haddonfield reflecteix la tensió col·lectiva que es respira en uns Estats Units devorats per l’extremisme més destructiu. El fantàstic certifica novament que és un dels gèneres més permeables a l’hora de projectar catàrticament les pors de la societat en què se sustenta.
