«Animo la gent jove a atrevir-se a equivocar-se»

«L’aliança dels aprenents» és un dels conceptes de la seva obra. D’on sorgeix aquesta idea?

Per a mi és una figura des d’on pensar com podem fer que els nostres aprenentatges siguin la base per saber viure junts i aprendre els uns dels altres. També penso en aquesta figura com a punt de partida del que jo penso que podria ser una pedagogia emancipadora, és a dir, una educació que serveixi realment per buscar junts els nostres límits i no deixar-nos-los imposar.

A vegades, existeix una relació de competitivitat entre els mateixos aprenents.

La lògica del mercat converteix la condició d’aprenents en una cursa competitiva per veure qui arriba més lluny, qui se sosté més temps o qui en treu més benefici, però descobrir que tots som aprenents podria ser la base per a una aliança entre iguals.

Si la veritat existeix, aquesta és més fàcil d’atrapar posant en comú els coneixements?

Primer caldria preguntar-se què és la veritat. Una definició possible seria aquell conjunt d’informacions, relacions, coneixements i vincles que donen sentit a alguna cosa que va més enllà de cadascú. La veritat mai és només teva. El desplaçament cap als altres, la creació d’espais per pensar en comú són la base d’una relació amb la veritat que necessita molta educació i aprenentatge.

Avui en dia, el repte no és obtenir informació, sinó comprendre-la?

En aquest context de desinformació que vivim, hi ha un problema que és el de la falta de comprensió, que afecta com ens relacionem amb tot allò que podem arribar a saber en cada moment. Moltes vegades acumulem més informació, però de forma inconnexa o descontextualitzada. Aleshores perdem la capacitat de poder-nos relacionar, participar i transformar amb els coneixements. Aquest fet provoca que sovint coneixement i impotència vagin de la mà, quan en principi el coneixement hauria de permetre actuar millor.

En aquest sentit, quin ha de ser el paper de l’educació?

El principal repte de l’educació és el d’acollir l’existència. Avui en dia, estem molt comunicats, però, al mateix temps, molt aïllats els uns dels altres. No només parlo de la soledat, sinó d’aquesta sensació de no saber a quin temps i a quina societat pertanyem i com relacionar-nos-hi. En aquest sentit, l’educació té la tasca de donar eines per fer-nos sentir partícips de la nostra època. No obstant això, encara hi ha molta activitat educativa que alimenta aquesta sensació de desorientació.

Quins són els aspectes que fallen en la forma d’educar?

Malgrat que es critiqui molt, encara existeix una concepció molt productivista de la formació. Encara que sembli que el sistema educatiu ha deixat enrere les formes antigues, avui també exigim com més resultats millor als aprenents. També hi ha una dinàmica que trobo molt perillosa, que és aquesta por a perdre el temps. Hi ha una pressió per maximitzar el temps de vida i de formació, en què sorgeix el temor a perdre un curs o a equivocar-se d’estudis. Des del meu punt de vista, una bona formació no es calcula pels resultats, sinó per l’experiència i el temps de vida.

La pandèmia ha propiciat l’increment de la virtualitat a les aules. Quina ha de ser la relació de l’educació i la tecnologia?

Hi ha hagut certa fascinació per aquesta irrupció de les classes virtuals i d’altres eines que ja existien, però que fins fa poc es van convertir en el centre de l’aula. El cert és que són suports meravellosos per a determinats tipus d’activitats, però em preocupa aquesta aspiració a substituir-ho tot per la pantalla, fins i tot les relacions humanes, personals, de convivència... Després d’uns mesos marcats per la pandèmia, estem recuperant amb molta avidesa la presencialitat, sense que això exclogui que podem fer un bon ús de la virtualitat.

La presència de la filosofia a les escoles i als instituts encara és insuficient?

La nova llei d’educació ha tornat a reduir la filosofia de les aules. Amb la qual cosa, no anem en bona direcció. Jo soc de les que defenso que la filosofia hauria d’estar present a tots els nivells de l’educació, primària, secundària i superior. Hi ha col·lectius que treballen en aquesta línia, com ara el grup IREF i altres programes de filosofia adreçats als infants. No es tracta de jugar amb els nens a fer veure que fem filosofia, sinó fer del moment reflexiu de la pregunta, de la crítica, del canvi de perspectiva sobre les coses, una pràctica constant al llarg de la seva etapa educativa. Aprenem dibuixant, cantant, saltant, llegint, i per què no podem dedicar una estona a pensar?

En el seu cas, per què va decidir encaminar-se cap a l’estudi d’aquesta disciplina?

No tenia cap vocació, en un sentit romàntic. Mentre cursava el COU, vaig tenir la sort de tenir bones classes de filosofia, però, tot i això, no tenia clar cap on encaminar-me. Un mes abans de matricular-me a la universitat, vaig tenir un acte d’atreviment. La meva idea inicial era estudiar periodisme. De fet, penso que és un àmbit d’estudi vinculat a la filosofia, ja que són dues formes de relacionar-se amb les preguntes del nostre temps. Al final, vaig apostar per la filosofia i, curiosament, he acabat col·laborant estretament amb els mitjans de comunicació. Després de tot, estic contenta d’haver pres una decisió que no tenia gens clara. Així que animo la gent jove que s’atreveixi a equivocar-se, no se sap fins que es prova.