Llàstima del clima, del plugim i la grisor típicament britànica, però, per la resta, Xavier Mas Craviotto (Navàs, 1996) està gaudint l’experiència d’ensenyar llengua i cultura catalanes a mig centenar d’estudiants de la Universitat de Bristol (Anglaterra), on va anar fa un any i mig amb una plaça docent concedida per l’Institut Ramon Llull. Tres anys després de treure el poemari Renills de cavall negre (Premi Salvador Iborra) i la novel·la La mort lenta (Premi Documenta), l’autor bagenc torna a les llibreries amb La gran nàusea.

Tres anys, en clau editorial, pot semblar una eternitat. D’on surt aquesta nàusea poètica?

Alguns poemes són anteriors a Renills, però no els hi vaig incloure perquè no s’hi esqueien. No va ser fins més endavant que vaig veure que podia formar un nou poemari i allò que havia descartat hi encaixava. Però va ser un procés molt intuïtiu. Faig poemes quan em surten, vaig trobant una narrativa que els cohesiona. I et trobes que el poemari es fa sol.

Quina narrativa hi ha al darrere d’aquest nou llibre?

Hi ha temes que ja feia temps que m’interessaven i que els poetitzo a La gran nàusea: l’apatia, el buit, l’abúlia, el tedi existencial...

Això explica que després d’un 2018 on va ser aclamat com una de les veus joves més rellevants de la literatura catalana, hagi trigat tres anys a tornar a publicar?

Quan no tinc res a dir, no escric. I els silencis m’ajuden, també formen part de l’escriptura. Necessito callar i llegir, mirar cinema.

A «La mort lenta» ja hi havia la idea que alguna cosa s’acaba.

La Lena i l’Aram són joves i tenen la sensació que ja ho han viscut tot, que ja no sentiran eufòria ni entusiasme per res. Ara he recuperat el procés d’exhauriment del significat de les coses, i el fet d’haver d’enfrontar al no-res, a l’absurditat del món.

Així percep el moment actual?

En aquests poemes crec que hi ha alguna cosa de la situació que vivia fa tres anys: m’estava a Barcelona, tenia tres feines, vaig acabar la carrera, vaig treure dos llibres, em va tocar viure una voràgine que no entenia. A mi no m’agrada que el meu estat emocional influeixi en un llibre, perquè crec que un llibre és un artefacte que ha de funcionar sol. Però hi ha coses que et passen que són com una espurna. I una era el tedi, la situació d’aclaparament.

I des d’aleshores, sentia la necessitat d’escriure’n?

Quan escric, m’obsessiono amb allò que estic escrivint. Tot ho enfoco cap allà.

El Buit és un dels personatges de la dramatúrgia de «La gran nàusea». L’obsessió de la que parla és una manera d’omplir el buit?

Potser sí, una reacció, una manera de canalitzar-ho cap a la literatura. Sovint em pregunto literàriament les coses perquè crec que la literatura és un mitjà de comprensió de les coses. Jo escric per fer visibles realitats que sinó no veuríem, subjacents, subterrànies, a les que cal posar-hi paraules per veure-les i entendre-les.

A quines realitats es refereix?

Realitats que no tenen una paraula concreta assignada, i que la literatura te les fa veure. Hi ha realitats que les percebem a nivell intuïtiu, no són materials, necessitem la literatura per explicar-les. Als sentiments i les emocions, per exemple, els hi posem una paraula, però la realitat, el concepte, és molt més complex.

També percep la nàusea a nivell col·lectiu, en l’esfera social?

En el poemari hi ha un procés que va de l’individu a la col·lectivitat. En la primera prosa, hi ha un Tu i un Jo soterrats, una casa que s’enfonsa, i en la darrera el que s’enfonsa és una ciutat. Al llarg del poemari, es va passant de la concreció i la particularitat a l’experiència comunitària, l’esgotament es va estenent cap a la comunitat.

Què expressa aquest procés?

La materialització del buit a l’inici és un malestar intangible, una nàusea, com van dir Nietzsche i Sartre, i es va convertint en un buit material, la nàusea esdevé vòmit, i el poemari reflecteix els tres estadis del vòmit, la repleció, l’antiperistalsi i l’èmesi.

És pessimista?

No ho sé, un amic poeta, l’Adrián Salcedo, diu que hi ha una certa preeminència en la poesia actual de la idea de l’esfondrament. Jo crec que sí, que vivim un cert desgast de les estructures tradicionals, de les paraules. Ho veiem en la política, els polítics rebreguen les paraules, fins que perden la capacitat de crear el món. I quan no les tenim, ens hem d’enfrontar al buit. Però no ho sé si el poemari és pessimista. A veure com ho percep cada lector. També et diré que això de l’esfondrament és com el dia de la marmota, no som els primers que tenim la sensació que s’acaba la història. Però amb el covid hi ha moltes certeses que s’han esfondrat, i hem vist com en som de fràgils.

Prosa poesia, vers curt, ... Quina importància li dona a la forma?

M’agrada jugar amb els gèneres, no els concebo com a espais tancats. Però això no és nou, els autors barrocs catalans ja parlaven de la ‘mixtura’. Un dels meus referents és Foix i les seves proses poètiques.

Seguirà parlant d’exhauriment?

Tinc més poemes en els que veig com després de l’esfondrament hi ha el desert primigeni i la possibilitat de fer una nova construcció de significats.