La intenció és que quan el públic s’assegui a les butaques de la Sala Els Carlins, al Barri Antic de Manresa, «recuperi una història de les d’abans, però amb un missatge molt actual», remarca Ivan Padilla (Manresa, 1982), que ha dirigit la Companyia Els Carlins a Somnis de teatre, una obra ambientada a l’època evocadora del Broadway novaiorquès dels anys 30 i que esdevé un homenatge al teatre i, sobretot, a la lluita de les actrius de teatre.

Per aconseguir l’objectiu de traslladar l’espectador a una altra època, s’han cuidat tots els detalls: des del vestuari (Dolors Baró) a l’escenografia (Marc Vall), passant per una il·luminació amb un to sèpia (Àngel Guilanyà). Però el que li interessa a Padilla és el missatge «de reivindicació femenina». De fet, és un tema que comença a ser una constant en els seus muntatges: només cal recordar el recital de poesia Serem tan fràgils que fàrem molta nosa que fa tres setmanes tancava el Tocats de Lletra o bé La jove esposa, que va estrenar a Barcelona amb la companyia L’El·lida, creada amb companys de promoció de l’Institut del Teatre, i que al setembre es va poder veure a la Sala Petita del Kursaal. Reflexiona que «l’obra se centra en les persones que volem dedicar-nos a professions vocacionals, com el teatre, on és complicat trobar una oportunitat, i en com es lluita per aconseguir-ho i mantenir-se fidel als somnis».

Un llibret en anglès

Somnis de teatre està basada en l’obra teatral Stage Door, d’Edna Ferber i George S. Kaufman, que es va estrenar a Broadway el 22 d’octubre de 1936 i va ser un èxit crític i comercial. Es va tancar el 1937 i se n’havien fet 169 representacions. «No sé si s’ha fet abans a Catalunya, però no està traduïda al català. Vaig aconseguir un llibret en anglès, en una edició antiga, i ens hem fet la traducció i la dramatúrgia nosaltres», apunta Padilla. D’entrada no van trobar una traducció «potent» per a Stage Door, que vol dir accés a l’escenari. Tampoc Dames de teatre, el títol que es va donar a la pel·lícula basada en l’obra teatral (vegeu desglossat), els agradava perquè sonava «antiquat». Així que van decantar-se per Somnis de teatre, «que és acotat al que volem explicar».

La dramatúrgia ha hagut de reduir personatges, «perquè l’original en té molts: principals, secundaris, extres...», centrant-se en l’evolució de la protagonista, la Terry, que persegueix el somni de triomfar a Broadway. Al seu costat, hi trobarem també l’actriu els dies de glòria de la qual s’han acabat, l’actriu que s’abandona a la desesperació, l’actriu que prefereix optar pel camí més fàcil al món del cinema o l’actriu sense massa talent que només somia amb la fama.

Tot plegat s’ambienta en una pensió on hi ha les dones allotjades, i es retrata el dilema entre triomfar a Broadway (on hi havia els actors de veritat) o a Hollywood (era un altre tipus d’interpretació). «Ara aquest debat ja està superat, però és extrapolable en l’actualitat: l’actitud de lluita davant del somni del teatre, triar opcions més fàcils o mantenir-se fidel, escollir entre triomfar i la fama...».

Una obra més lleugera

Així, en sis escenes situades al llarg de dos anys i mig, es desgranen les desventures de nou personatges, que interpreten set actors provinents del grup Mala Fama, que ha posat en escena la premiada La dona flor, d’Agustí Franch (2012); i L’últim estiu, d’Anton Txékhov (2016). Tot i que van gestar Somnis de teatre abans de la pandèmia, ja hi havia ganes de fer una obra més lleugera que les anteriors, i després de tot plegat les ganes de divertir-se i divertir el públic han augmentat: «hem sabut potenciar el punt de comèdia que té l’obra», diu Padilla, que remarca que «fem teatre amb rigor professional, però és una companyia amateur, al lloc on vaig començar i tinc molta amistat i vida».

Una pel·lícula basada en una obra de teatre

A Ivan Padilla, que abans d’estudiar a l’Institut del Teatre va fer Comunicació Audiovisual, li agrada molt el cinema clàssic i, fa temps, va veure a El 33, en versió original subtitulada, la pel·lícula Stage Door (1937) amb Katherine Hepburn, Olivia de Havilland i Ginger Rogers, que aquí es va titular Dames de teatre. «Em va encantar, i es va quedar allà. Abans del confinament, la vaig tornar a veure i, com que començàvem a parlar de fer una nova obra amb el grup Mala Fama, vaig pensar que era un bon material». I va descobrir que es basava en una obra de teatre, «que encara em va agradar més, perquè tenia més substància».