La competència entre Almodóvar i León de Aranoa per optar a representar Espanya en la propera edició dels Oscars de Hollywood ha acabat per decantar-se pel segon. Després de la seva mirada cap al propi interior que va constituir Dolor y gloria, la nova pel·lícula de Pedro Almodóvar, Madres paralelas, comença recordant el Bergman d’En el umbral de la vida, es recolza en l’extraordinària capacitat interpretativa de Penélope Cruz i no aconsegueix acoblar el melodrama estil Sirk amb la referència a les fosses comunes on es van enterrar els afusellats durant i després de la nostra guerra civil.
Potser que parlem una mica de León de Aranoa. Aquest madrileny de 53 anys i 1,90 metres es va fer conèixer amb l’enginyós drama Familia, en què un home madur celebra un curiós i trist aniversari. Una primera obra que li va valer el Goya al millor director novell. La consagració definitiva la va obtenir amb el drama social Los lunes al sol, inspirat en la reconversió industrial de Vigo i en la corresponent a les drassanes de Gijón, que van deixar sense feina molts treballadors. Tot seguit va rodar Barrio, una crònica testimonial de la vida de tres adolescents en un barri popular de Madrid.
A partir d’aquí, d’entre les cintes que componen la seva no gaire extensa filmografia, jo destacaria Princesas, que relata la tensió entre les prostitutes espanyoles i les vingudes d’altres països, a través de l’amistat entre una madrilenya i una dominicana. Val la pena veure el fragment titulat Buenas noches, Ouma, sobre els nens soldats a Uganda, que forma part d’Invisibles, un documental produït per Javier Bardem per certificar la labor de l’ONG Metges sense fronteres, en la realització del qual van intervenir també Mariano Barroso, Isabel Coixet, Javier Corcuera i Wim Wenders.
I, encara que poc valorada, crec que Un día perfecto, amb Tim Robbins i Benicio del Toro encapçalant el repartiment, és una visió intensa sobre la guerra de Bòsnia, a partir dels esforços per treure un cadàver que contamina l’aigua d’un pou enmig d’un poble.
Ara, León de Aranoa conrea el cinema satíric a El buen patrón. El propietari de Básculas Blanco es relaciona amb els seus subordinats amb una ben elaborada companyonia, sempre disposat a escoltar els seus problemes.
La dificultat rau que amo i obrer no estan de costat, sinó l’un enfront de l’altre, per la mateixa mecànica de la relació laboral. Així, quan les coses van malament i perilla el premi d’empres amodel que vol que li atorguin, Julio Blanco no té inconvenient a recórrer a la violència vicària d’una trepa de malànimes, que ha mantingut a la reserva.
El film s’inscriu en la línia de denúncia dels mecanismes de les grans companyies, com ho han fet Costa-Gavras a Arcadia i El capital, James Foley/David Mamet a Glengarry Glenn Ross i Oliver Stone a Wall Street.
