«M’emociona molt poder fer la presentació a Manresa. Aquí va començar una història que a mi em van explicar de petit i que ha estat l’origen d’aquesta novel·la». El periodista i escriptor Andreu Claret, que ahir presentava a la Parcir 1939. La caiguda de Barcelona (Columna), va néixer a Acs (França, 1946), en una família de republicans bagencs a l’exili. La seva mare, a qui dedica la novel·la («A la mare, que va caminar de Manresa al Pertús quan encara no tenia 15 anys») era Maria Serra Clotet, filla de Vicenç Serra, d’origen valencià, i d’Ángela Clotet, de Coaner. El pare, Andreu Claret Casadessús, era de Súria, fill de Can Bató, i un dels fundador d’ERC. Va ser comissari dels hospitals durant la República i, a l’exili, secretari de Pau Casals, que l’escriptor va conèixer: «Un home inqüestionable que reivindicava els valors profunds del catalanisme i amb el qual jo em sento molt identificat».

Els seus orígens estan lligats a una cullereta de plata.

Sí. L’avi era manobre i la meva àvia treballava a les cases i feia de pagesa. Van sortir de Manresa poc abans de l’arribada de les tropes franquistes i van entaforar el que van poder en un cotxet de nens empenyent-lo amb la meva mare i el seu germà petit, per anar a la frontera.

Una imatge, la del cotxet, que surt al llibre.

Sí. Al cap d’uns quilòmetres el cotxet es va desballestar i van haver de llançar moltes coses i les que quedaven ficar-les en un farcell. La meva mare es va quedar com a record una cullereta de plata de la coberteria que els havien regalat als meus avis quan es van casar. I aquesta cullereta és la que jo utilitzava per esmorzar quan era petit. Vivíem amb els avis, érem una família modesta i quan vaig tenir ús de raó els vaig demanar: com és que tinc una cullereta tan maca?

I li van explicar la història?

L’àvia em va explicar aquest èxode terrible. De fet, la novel·la originàriament pretenia ser la història d’aquesta cullereta però després va ser més complexa. Però és una novel·la que surt de les entranyes perquè hi ha una part molt important de la biografia de la meva família. Ells van tenir sort, no tothom. És un drama que convé recordar.

I no el recordem prou?

Quan es parla de memòria històrica no és només desenterrar morts dels fossars, que també, sinó recordar aquesta tragèdia col·lectiva que va ser terrible. Jo soc fill de l’exili i allà se’n parlava. Però quan vaig tornar a viure a Catalunya, la gent no en sabia res, d’això, ni dels bombardejos de Barcelona ni que mig milió de persones havien marxat caminant cap a la Jonquera per anar a l’exili, com els meus avis.

Aquest és el perquè de la novel·la?

Sí, em sembla que hi ha poca narrativa en català de la guerra civil a casa nostra. Segurament perquè fa de mal recordar en alguns aspectes.

Ho diu per la derrota?

No només per la derrota sinó perquè hi va haver moltes divisions. Les esquerres es van dividir fins al punt d’enfrontar-se a trets pels carrers de Barcelona el maig del 37. I dintre del sector nacionalista també hi va haver divisions molt profundes que les va patir molt el president Companys, un dels protagonistes de la novel·la. La memòria històrica s’ha de recuperar de manera crítica per recuperar-la de veritat.

Diu que a la novel·la la figura de Companys li serveix de fil conductor d’aquest desgavell institucional i polític del 39.

Exactament. El drama del Companys, que és un drama polític i personal perquè té el seu fill tancat en un sanatori a França, és una metàfora de la tota la tragèdia catalana de l’any 1939. Companys passa la frontera sol, abandonat, criticat pels enemics però també per molts dels seus, que el fan responsable, de manera injusta, de tots els mals de la República; aquest Companys que passa la frontera i no té ni un duro per pagar un cafè amb llet a França, que li ha de pagar el lehendakari Aguirre, és tot un símbol de com va acabar de malament tot això per a nosaltres. Si no entens la història i si no l’assumeixes, és molt difícil pensar en el present i en el futur del país.

Tria Companys pel simbolisme?

Jo l’agafo inicialment per dues raons: el meu pare va tenir una relació amb Companys, eren amics i li tenia un gran reconeixement. Quan jo li demanava per Companys sempre em deia que, fonamentalment, va ser un bon home, amb bones intencions, però que després no se’n va sortir, no va saber o no va poder mantenir la unitat necessària per fer front al franquisme. I el meu pare estava molt emprenyat perquè molts catalans, companys alguns d’ERC, responsabilitzaven Com-panys de la derrota. Jo he volgut reivindicar la seva figura. Però el meu Companys no és tant el Companys polític com l’home. L’humanitzo i això em serveix des d’un punt de vista literari.

A la novel·la, els personatges ficticis, però, tenen una base real: el boxejador Manel Plandiure, que fa d’escorta de Companys, la periodista Irene Moragas, que evoca la periodista Irene Polo, o el drama dels jueus, amb la polonesa Agnieszka...

Els personatges ficticis són els que més m’interessen, no perquè no sigui un repte donar veu a Companys, Azaña o Negrín, sinó perquè els ficticis són els que donen cos a la novel·la, les emocions, els sentiments. I n’estic satisfet, l’escorta i les dues dones ajuden a palesar que sempre hi ha esperança malgrat que les coses estiguin molt fotudes. No es pot reescriure la història i no em puc inventar que els republicans van guanyar la guerra o que Companys es va salvar. Però hi ha una doble justícia poètica en el final: una amb els personatges de ficció i una altra amb Companys.

Què vol dir?

Companys mor d’una manera tan digna que no només el rehabilita a ell sinó que dignifica a tots els catalans.

És un llibre per treure lliçons avui dia?

Se’n poden treure, però jo no escric novel·les per donar lliçons sinó perquè la gent s’ho passi bé i si s’aprenen coses i aprenent reflexionem sobre el que ens passa, encara millor. I si pot servir per provocar en l’àmbit familiar un debat sa i positiu sobre la memòria i sobre el que van representar els anys de la guerra i l’exili em sentiria reconfortat. Però és cert que en les presentacions em demanen sobre la lliçó...

I?

A veure, hi ha una gran lliçó: quan els catalans estem dividits les coses ens van malament. És una lliçó que és molt bàsica però que és molt potent en tot el que ens passa a la guerra perquè davant d’un enemic que s’havia aixecat en armes i que pretenia anorrear les llibertats a Catalunya, les divisions van fer molt mal. Quan Catalunya es divideix, Catalunya perd. És la gran lliçó dels anys de la guerra.

Ara també?

Si algú la vol extrapolar pensant en el dia d’avui, ho pot fer. Però insisteixo no és el propòsit de la novel·la.

I vostè, que en pensa?

Aquest és un món complicat sobretot per als joves, i davant d’això es poden fer dues coses: somiar o tocar de peus a terra. La política institucional ha de resoldre els problemes de la gent. El que està passant els últims dies, amb l’aprovació del tràmit pressupostari, és un senyal que els polítics en comencen a ser conscients.

Cosins llunyans amb Sílvia Caballol, bisbes i arquebisbes

«El meu pare era nascut a Súria i jo tinc un lligam familiar amb la Sílvia Caballol, la dona del bisbe Novell. Un dels germans del meu pare, que es deia Pere Claret, va tenir diversos fills i una de les seves filles es va casar amb un Caballol. La Sílvia Caballol és filla d’aquest matrimoni, o sigui, que seríem com cosins llunyans», explicava ahir Claret. I si no n’hi havia prou, «els Claret de Súria del meu pare tenien un lligam amb sant Antoni Maria Claret, que era de Sallent...».