Pocs directors són capaços de rodar amb la rapidesa i la versatilitat del veterà Ridley Scott, que en un mateix any haurà estrenat l’esplèndida El último duelo (segurament un del seus millors treballs, i també un dels més incompresos) i La casa Gucci. Aquesta última, que arriba aquest divendres als cinemes, té a més tots els números per convertir-se en un èxit de taquilla i en una de les grans candidates a la imminent temporada de premis.

No seria estrany, perquè té de tot: un cas real dels que posa els pèls de punta, una mirada no exempta de mala bava als fonaments del món de la moda (i, de retruc, a la indústria de la imatge, tan lluent per fora com corroïda per dins) i un esplèndid repartiment entregat a l’excentricitat i la sobreactuació.

De fet, aquest és un dels casos en què arriba a costar de creure que el que t’expliquen està basat en fets reals. Però ho està, i a més profusament documentat: la pel·lícula parteix de l’assassinat, l’any 1995, d’un dels hereus de l’imperi Gucci, el seu net Maurizio. De fet, es tracta del típic episodi criminal en què mai ningú s’hagués pensat que els seus protagonistes acabessin d’aquesta manera. Sigui com sigui, el film se centra en la relació entre Maurizio i Patrizia Reggiani, la seva dona i una persona molt ambiciosa que sempre va voler saber i tenir sota control tot el que passés a la família Gucci. Però les seves ànsies de poder es van desbocar, fins al punt de planificar l’assassinat del seu propi marit per sortir-se amb la seva. És per això que a Itàlia se la coneix com la Vídua Negra.

Scott està tan interessat en la recreació del crim com en mostrar les interioritats d’un imperi que, imitant les grans dinasties polítiques, acaba trontollant per les ambicions d’alguns dels seus membres. Scott no s’està de res al llarg dels 157 minuts de metratge. Fent gala de la seva habitual tendència a l’ampul·lositat, Scott reconstrueix amb detall l’època on transcorre l’acció i subratlla l’aire de gran guinyol de tot el que té a veure amb un clan entregat a l’hedonisme i la vanitat.

Com acostuma a passar amb el director, no deixarà ningú indiferent i molt probablement dividirà el món entre qui s’ho passarà pipa i qui no podrà aguantar ni dos minuts de tanta caricatura. Però no hi ha dubte que serà de les que obre debat tant pel que explica com per com ho explica. I compta amb un planter d’actrius i actors molt conscients d’on s’han ficat, format per Lady Gaga (qui torna a demostrar que és una molt bona actriu i, a més, amb sentit del risc), Adam Driver, Jared Leto, Jeremy Irons, Salma Hayek, Jack Huston, Reeve Carney, Camille Cottin, Youssef Kerkour, Madalina Ghenea, Mia McGovern Zaini, Florence Andrews i Al Pacino.