Un any després de l’enòleg Joan Soler, avui rebrà el Premi Bages de Cultura una altra personalitat de la Catalunya Central que ha fet del vincle amb la terra un dels aspectes cabdals de la seva trajectòria. Roser Oduber (Panamà, 1957), artista i activista, es va instal·lar fa quaranta anys en una masia del terme de Calders, va rehabilitar uns antics forns de calç i va obrir un centre d’exhibició i residència que, en el seu nom, hi incorpora les dues grans inquietuds que la mouen: Centre d’Art Contemporani i Sostenibilitat. L’acte de lliurament del guardó tindrà lloc a les 19 h al saló de plens de l’Ajuntament de Manresa, i l’escriptor calderí Lluís Cerarols farà la glossa de l’homenatjada.

Vostè s’ha implicat molt des de fa anys en el teixit cultural i associatiu de la comarca. No hauria viscut molt més tranquil·la tancant-se a l’estudi per pintar i intentar fer negoci a Barcelona?

Hi ha moments en els que penso que sí, però tinc debilitat per fer just allò que és injust i dormir tranquil·la. Però és cert que hi ha una part de contradicció: per que faig el que faig si em pren temps per a la meva part més creativa?

Què es respon a si mateixa?

Sóc biodiversa, tancar-me a l’estudi i no fer res més no té cap sentit per a mi, necessito fer moltes més coses i, així, sóc més creativa, més eficient, quan entro a l’estudi vaig més per feina. Si tingués massa temps, divagaria.

Per això munta la Taula d’Arts Visuals, l’Associació d’Artistes Professionals, posa en marxa el Centre d’Art Contemporani i Sostenibilitat i crea projectes com els circuits artístics Jardins de Llum i Microscopies?

Es tracta de normalitzar una situació que és anormal. Recordo que aquí hi havia galeries, i a la Plana, en temps de l’obra social de Caixa Manresa, hi tenien espai artistes que començaven. Hi vam exposar el Joaquim Falcó, la Lourdes Fisa, jo mateixa..., La crisi va tancar aquests espais i els creadors joves es van quedar sense oportunitats.

El panorama era desolador, però el 2008, a l’inici de la crisi, vostè va obrir el CACIS.

Va néixer una mica de manera fortuïta, ens estimem l’entorn i, en certa manera, ens en sentim custodis. Quan vam veure que les arcades dels forns de calç perillaven perquè hi havia filtracions, vam pensar que si els restauràvem no podien quedar com una cosa amagada. El CACIS el vam fer amb el meu company, el Joan, per compartir, i la immensa majoria de la gent que hi ha passat gràcies a les residències són artistes amb qui compartim ideals, la voluntat d’observar i crear a partir de l’entorn, la natura. I la creença que el consum il·limitat no porta enlloc, el creixement econòmic continu no és viable. No cal tenir tant per ser feliços.

La creació de la Taula d’Arts Visuals de la Catalunya Central responia a aquests criteris?

Va ser el primer projecte col·lectiu d’endreça del sector a Manresa i comarca. Jo creia que era necessari, i em vaig adonar que hi havia més gent que compartia aquesta inquietud, i el grup es va anar fent cada cop més ampli. A l’inici hi havia qui ho veia amb escepticisme, i la taula no tenia ni potes, però a la nova junta els la vem deixar ben parada, amb estovalles, plats, coberts i rebost i tot. I ara intentem posar en marxa l’Associació d’Artistes Professionals: es fa més necessari que mai perquè hi ha molta precarietat i ja no és que tanquin galeries, és que no hi ha ni per menjar.

No són bons temps per al mercat, i molt menys en un indret com la Catalunya central.

Hi ha tota una cadena, que comença amb l’autor fent el procés de pensar i crear, que es trenca quan arriba el moment de la venda. I no hi ha qui compri més enllà de les fundacions i els museus. Els ajuntaments s’haurien d’implicar més.

El tòpic diu que l’art contemporani no s’entén.

L’art contemporani no s’entén, l’art contemporani és una xorrada... Hem de trencar aquesta manera de pensar. L’art neix d’una reflexió i un procés. I el resultat final potser no té un valor estètic, però potser sí que té valor perquè algú compri l’obra o, simplement, l’aplaudeixin.

Però si no s’entén i, sobre, no és bonic...

El gust s’educa, per això apropar l’art a les escoles és tan important. Qui ho diu que una cosa no és bonica? L’art et pot ajudar a pensar, a ser crític...

En quin punt es troba la Roser Oduber artista?

Estic en un moment de resiliència, assumint tot el que ha passat. Estic treballant la calç, el blanc... en algunes cultures, el blanc simbolitza l’inici. I jo estic a l’inici d’una etapa, com el pintor davant del llenç en blanc o l’escriptor davant de la pàgina en blanc. El blanc és la terra que m’impregna. I tot això ho exposaré el maig de l’any vinent al Tinglado 1 de Tarragona en una mostra que es dirà Límits. Portaré part de l’interior, calç, sals minerals, del meu territori, fins a la vora del mar. I també tractaré sobre els límits del planeta amb unes fotografies que fa la meva filla Irene.