Vaig fer el que llavors es deia Batxillerat Elemental als Germans de La Salle, que obrien col·legi i pati (també pista de bàsquet) al carrer dels Esquilets. Jo era un marrec de pocs anys i ja era un gran aficionat al cinema. Per sort tenia una tieta àvia que es deia Angeleta, que feia de taquillera i vivia amb dos o tres gatots en un cau al capdamunt del teatre Conservatori. L’Angeleta era viuda. S’havia casat ja gran i el marit se li havia mort ben aviat. Quan l’home estava prostrat al llit i jo amb prou feines caminava, ell li demanava a ella que anés a buscar-me a casa i em portés al seu costat. «Deixeu-me veure el nen!», suplicava. Sembla que quan em veia li passaven tots els mals. Per això, perquè vaig ser el consol del seu company en la llarga agonia, l’Angeleta sempre em va mostrar un afecte especial. Em deixava entrar al Conservatori d’estranquis per veure John Wayne a Hondo a la pantalla i Carlos Lemos a La muerte de un viajante en escena. Fins i tot vaig contemplar la bellesa de Carmen de Lirio –es deia que amistançada amb el governador civil Eduardo Baeza– cantant allò d’En la noche de bodas, abillada amb un negligé.

De tant en tant, els dijous, dia en què començaven les projeccions setmanals al Catalunya, la tieta em duia al cinema amb permís familiar. Era l’època de les estrenes en cinemascope de la Fox, i jo gaudia de grans cintes d’aventures com El príncep valent i El capità King i westerns com El jardí del diable i Llança trencada. Però aquest permís no era continu, un cop cada mes o així. O sigui que, per seguir tots aquells espectacles a pantalla ampla, color i so estereofònic m’havia d’espavilar.

Els diumenges, a La Salle, feien sessió de cinema a partir de 2/4 de 6 de la tarda. Abans hi havia rosari a la capella i, entre pregària i pel·lis, ens deixaven jugar una bona estona a futbol al pati. L’Angeleta i jo vam decidir aprofitar l’avinentesa per anar al Catalunya o al Kursaal els diumenges, sense haver de demanar una autorització, que ens seria denegada ben segur per la meva mare. Jo diria a casa que me n’anava a rosari i a futbol abans de les 4, passaria per la taquilla del Tori i, allí, la tieta deixaria la cofurna al seu cunyat –un homenet escardalenc amb ulleres de cul de got– i em conduiria fins a la sala escollida, en la qual entraria sense pagar, gràcies a la bona voluntat dels porters. Veuria la pel·li principal –la primera del programa doble– i sortiria cap a les 6. A tota pastilla, correria fins al col·legi, a temps per seguir una bona part de la projecció, fins a sortir-ne més o menys a les 8. Acompanyat dels germans Hurtado, els nostres veïns, tornaria a casa amb cara d’innocència i satisfacció.

Aquells diumenges

Val a dir que també al llençol ben tibant que feia de pantalla a les tres aules dels pàrvuls obertes de bat a bat vaig poder contemplar episodis dels serials Flash Gordon i de Kit Carson, avui dia perduts a l’ombra de l’oblit, curtmetratges de Charlot, de Larry Semon, que aquí li deien Jaimito, del Gras i el Prim, i em va impressionar com es convertia l’home llop d’una paròdia del terror de la Universal titulada Agárreme estos fantasmas de la parella còmica Bud Abott i Lou Costello. L’Angeleta mai va confessar als meus pares que m’acompanyava al cinema els diumenges. No era pas cap mena d’acuseta.