El manresà Joan Esculies rescata l’obra de l’home dur de Companys el 36

«El govern de la Generalitat necessitava un home sense por per posar a ratlla els anarcosindicalistes, i Aiguader va rellevar el titular de Governació, Josep Maria Espanya, que es va exiliar a París a mitjan setembre del 36», explica Esculies, que va merèixer la Beca d’Estudis Històrics President Tarradellas 2020, convocada per la Fundació Josep Irla, amb el treball que ara ha sortit en format de llibre. «Ho va aconseguir? A mitges», conclou el periodista i historiador manresà.

Artemi Aiguader i Miró (Reus, 1899-Ciutat de Mèxic, 1946) es va fer càrrec del negoci de transports que la família tenia a la capital del Baix Camp i als 23 anys ja va entrar en política. Com a membre del Partido Posibilista, una formació «republicana i d’idea espanyola, no catalanista», Aiguader va ser regidor i va arribar a exercir com a alcalde accidental en diverses ocasions. Amb la dictadura de Primo de Rivera (1923-30), el biografiat «va desaparèixer de la vida pública, el seu rastre ha estat introbable», apunta Esculies.

Un viratge radical

El recorregut per la vida d’Artemi Aiguader el podem reprendre l’octubre del 1930, «quan signa un manifest de queixa per l’expulsió de Francesc Macià que encapçalava Jaume Aiguader», el germà gran de la nissaga. «De republicà i gairebé anticatalanista, va fer un viatge cap als sectors més separatistes», explica. «Desconeixem en quin moment va integrar-se a ERC i a través de quin centre, organització o casal, si és que ho va fer en els seus primeres mesos d’existència», afegeix. Sí que és té constància que Artemi Aiguader és una de les 400 persones que el 14 d’abril del 1931, quan Macià va proclamar la República Catalana, va tenir un passi per entrar al Palau de la Generalitat.

Segons exposa Esculies, «Aiguader era un militant, un home de partit, d’acció, contundent, no volia càrrecs». Tot i això, durant els Fets d’octubre del 34 -Companys va proclamar l’Estat Català i el govern va acabar a la presó-, «l’Artemi no va sortir a disparar trets, se’n va anar a l’exili i els periodistes de la Lliga el van acusar de covard. Ell es va indignar i jo plantejo que la seva actuació en Fels fets de maig del 37, tot i que no va ser un acte irreflexiu, fruit de la fama de ser una baliga-balaga, sí que s’hi pot veure una torna del 34, per demostrar que no era un covard».

Tal com explica el manresà, «s’ha donat la imatge que la Generalitat va desaparèixer durant la guerra i no és veritat; en els primers va quedar descol·locada, però a partir de l’agost va anar recuperant quotes de poder, com per exemple en l’ordre públic». Esculies indica que «la historiografia ha dit que Aiguader era filo-comunista, però no és veritat, ell i Companys coincidien tàcticament amb el PSUC en el sentit que calia anar de cara contra la CNT i la FAI; en canvi, Tarradellas creia que el que calia era involucrar-los per anar-los modelant i anar recuperant el terreny perdut a l’inici de la guerra a la rereguarda».

La tensió entre el govern català i els anarquistes va culminar en els Fets de maig del 37, quan les forces d’ordre públic de la Generalitat, comandades per Rodríguez Salas, del PSUC, i amb una ordre escrita d’Aiguader, van ocupar la seu de Telefònica, a la plaça Catalunya, perquè dominar l’edifici implicava controlar les comunicacions, fins aleshores en mans dels anarquistes. «Quan l’Azaña trucava al Companys, els de la CNT s’assabentaven de tot», indica Esculies a tall d’anècdota.

Els enfrontaments van durar del 3 al 7 de maig i no van tenir un guanyador clar, però va significar la fi del poder de la CNT i la FAI i la irrupció del govern estatal en el control de l’ordre públic a Catalunya. «La CNT va reclamar a Companys que fes plegar Aiguader i el reusenc se’n va anar perquè si no l’haurien matat», diu Esculies.

Artemi Aiguader va acabar vivint a Mèxic, «es va implicar en el partit i va morir el 1946, essent durant anys un personatge oblidat, un secundari».