En anglès, el verb play té diversos significats: jugar, tocar un instrument i interpretar un paper en una obra. El mateix passa en francès i en alemany: jouer i spielen, respectivament. No és estrany que una mateixa paraula es pugui utilitzar per referir-se a accions aparentment tan diferents. Al capdavall, la música no deixa de ser un joc de sons i interpretacions on els actors són els artistes.
Aquesta és, precisament, la filosofia dels Kallias Ensemble, una formació que, després de dos ajornaments per la pandèmia, va portar, ahir, al teatre Conservatori, el concert Beethoven, el cant dels pobles. Es tracta d’un espectacle que pretenia viatjar pel folklore de diverses nacionalitats europees a través d’algunes de les 180 cançons populars que Ludwig Van Beethoven havia arranjat. Una oportunitat per descobrir el compositor més enllà de la fama de les seves nou simfonies.
Vestits de gala, la soprano Mireia Tarragó, la mezzosoprano Helena Ressurreição, el tenor Ferran Mitjans i el baríton Ferran Albrich es van encarregar de donar veu a aquestes peces, acompanyats de la violinista Elena Rey i la violoncel·lista Erica Wise.
El manresà Francisco Poyato, pianista i director musical del concert, va voler fer una menció especial als seus companys: «Kallias Ensemble és un grup molt heterogeni i amb membres molt joves. I és precisament aquest l’objectiu del projecte, donar impuls a joves amb talent i que dominen diversos idiomes i estils musicals».
I era veritat perquè, d’entre les 25 peces que van interpretar, hi va haver una mescla d’almenys 4 idiomes: alemany, anglès, venecià i castellà, entre d’altres.
Si bé és cert que la dificultat per entendre el contingut de les lletres era força evident, els artistes tenien la capacitat de fer-se entendre juntament amb l’explicació prèvia de Poyato, el transcurs de cada petita història. Així, cada cançó es convertia en un conte popular on, per exemple, una noia sueca cantava una cançó de bressol o un noi polonès apareixia encès d’ira perquè algú li havia robat l’ordi que necessitava per fer-se aiguardent.
La segona meitat de l’espectacle es va dedicar íntegrament a cançons de les illes britàniques, que explicaven situacions de diferents indrets com Irlanda, Escòcia i Gal·les. El concert celebrava el 250è aniversari de Beethoven i el 15è d’Amaresc.
I, com tot viatge, tocava fer maletes i tornar a casa. Un joc d’idiomes, música i cant va arribar al final culminant amb l’aplaudiment de tots aquells que, després de dos intents, van poder gaudir de l’espectacle.
Els silencis que també poden esdevenir melòdics
En un concert és estrany fer ús del silenci. Amb la veu, els instruments, els aplaudiments i les intervencions dels artistes entre tema i tema no queda espai per a la incomoditat que sovint suposa un silenci.
En aquest cas, però, els silencis formaven part del repertori. Així, enmig d’un tema, el grup podia quedar callat a l’uníson o, entre peça i peça, regnava el silenci per deixar-se sentir, només, els passos dels intèrprets mentre es col·locaven al mig de l’escenari.
En alguna ocasió, fins i tot, algú entre el públic va arrencar a aplaudir confonent un silenci amb un final sobtat de la cançó.
