Sempre he demostrat admiració per lanomenada generació de la televisió, una colla de directors de cinema que els anys 50 es van foguejar als dramàtics de la CBS o de l’NBC –molts cops rodats en directe, ja que no hi havia vídeo en aquell moment– i que es van nodrir del realisme i dels gran autors del teatre americà. Aquests cineastes són: Martin Ritt, Arthur Penn, Sidney Lumet, Robert Mulligan i John Frankenheimer. El tret de sortida el va donar el realitzador i sindicalista Delbert Mann, quan va guanyar un Oscar per Marty, il·luminant la carrera d’Ernest Borgnine i de l’activista Betsy Blair.
Ara, la nova editorial Kane ha començat a fer sortir una sèrie de llibres sobre aquests directors, i el primer ha estat el dedicat a Frankenheimer, que, amb el subtítol d’Un francotirador en Hollywood, ha escrit el barceloní arrelat a Manresa Christian Aguilera. El repàs exhaustiu de tota l’obra de l’espigat –1,91 d’alçada– realitzador novaiorquès em reafirma en la importància de la filmografia que ocupa la primera meitat dels anys 60, els films amb l’actor Burt Lancaster –L’home d’Alcatraz, Set dies de maig, El tren– i el thriller de conspiració política El missatger de la por. Però el que voldria comentar aquí són dues pel·lícules seves no gaire conegudes. La primera, The Iceman Cometh (1973) –que aquí es va dir El repartidor de hielo, però que jo diria que té a veure amb l’arribada de la mort–, em sembla gairebé una obra mestra, estrenada entre nosaltres de resquitllada –hi ha còpia en DVD– i la segona, Seconds –titulada aquí Plan diabólico (1966)–, és una mostra inquietant de terror/ciència-ficció, que va passar també sense pena ni glòria, amb nombrosos talls de censura.
The Iceman Cometh és una versió del drama d’Eugene O’Neil estrenat al Martin Beck Theatre l’octubre del 1946, en el qual un reguitzell de personatges desarrelats s’arrosseguen pel Harry Hope’s Saloon del Village tot esperant l’arribada d’un viatjant que pretén desvetllar-los de la seva inèrcia i fer-los sortir al carrer a enfrontar-se amb la realitat. Una peça a propòsit per al lluïment dels actors, i aquí veiem els veterans Robert Ryan i Fredric March en les seves darreres actuacions. Ryan ja sabia que estava marcat per la mort i, per això, la seva actuació ens resulta emotiva. March, diagnosticat de càncer de pròstata, va morir dos anys després, sense haver treballat més. Quant al paper principal, el rebombori Hickey, no va ser ni per en Marlon Brando, que no podia aprendre’s un text tan llarg, ni per Gene Hackman, que estava lligat amb la Warner. El va interpretar Lee Marvin, que va demostrar que no tan sols era un actor per a cintes d’acció.
Seconds ens parla del desig de canvi, de desaparició d’un món i d’unes relacions per construir-se una nova imatge i aparèixer en un ambient nou, abandonar la mediocritat en honor de la fantasia. Hi ha una empresa encarregada de transformar les persones segons la seva voluntat, però el preu de «ser un altre» pot ser enfrontar-se amb el terror més radical. Un episodi de la sèrie televisiva Twiligth Zone ampliat per a una projecció al cinema, i conserva tot l’enginy i la capacitat de provocar calfreds. James Wong Howe fa servir lents especials per a una fotografia avantguardista.
