Fugir del tòpic del «sabio catalán» i penetrar en la riquesa narrativa dels seus contes és el millor homenatge que es pot fer a Ramon Vinyes (Berga, 1882-Barcelona, 1952), de qui el segell Males herbes recupera el conjunt de la narrativa breu en un volum que reuneix els reculls A la boca dels núvols i Entre sambes i bananes. Un total de dinou relats curts que «havíem de tenir al nostre catàleg», afirma l’editor Ramon Mas.
És sabut que Ramon Vinyes va viure a Barranquilla (Colòmbia) i en el seu cenacle literari hi va entrar un jove Gabriel García Márquez, que, en la cèlebre novel·la Cien años de soledad, va fer del berguedà un personatge a qui va anomenar «el sabio catalán». Però darrere d’aquesta anècdota hi ha un escriptor que va desenvolupar una trajectòria literària encara poc coneguda a Catalunya. «Va morir els anys 50 i no va fer la seva obra aquí», apunta Mas.
García Márquez va ser guardonat amb el Nobel el 1982 i, dos anys després, Bruguera va publicar els dotze contes d’A la boca dels núvols; el 1985 va fer el mateix amb els set relats d’Entre sambes i bananes. El 2000, Columna va treure tots els contes en un sol llibre, amb edició i pròleg a càrrec de Jaume Huch, fundador del segell berguedà Edicions de L’Albí que pren el nom d’una de les narracions de Vinyes. Des d’aleshores no s’havia tornat a reeditar el conjunt de la prosa breu d’un autor que també va escriure teatre (el TNC va representar Ball de titelles a finals del 2012) i una novel·la. Durant aquest temps, el mateix Huch ha publicat reculls parcials i contes solts.
«És veritat que Vinyes no ha despertat fins ara gaire interès, potser per la mala sort de no haver encertat el període o el tema de moda en la literatura catalana», explica Imma Martí, filòloga i autora del pròleg del llibre publicat per Males herbes. «Als anys 60, a Catalunya es portava el realisme social, i als 80, amb el Nobel a García Márquez, se’l va redescobrir, però no sé per què no ha tingut més interès», afegeix: «Hi ha contistes contemporanis, com Monzó, que parlen de Borges, de Carpentier, però no de Vinyes, que en el mateix moment que aquests autors estaven experimentant, ell també ho feia. Si hagués estat més a l’abast del públic, hauria pogut ser un model per als escriptors catalans posteriors».
Un escriptor independent
Martí es va interessar per la figura de Vinyes arran d’un congrés celebrat el 2014 que analitzava les relacions literàries entre Catalunya i l’Amèrica Llatina. «Allí és molt més reconegut que aquí», es va adonar Martí de l’obra d’un intel·lectual que va fundar la primera revista que va donar veu a l’avantguarda a Amèrica, Voces, on van escriure personalitats de la intel·lectualitat catalana com Eugeni d’Ors, Josep Carner i Pau Vila, entre d’altres.
«Vinyes era molt polifacètic, mai no es va deixar encasellar, era bastant contrari a qualsevol tipus de capelleta», indica, i advertia que «com a català exiliat estava bastant sol a Colòmbia», lluny dels cercles de Mèxic i l’Argentina.
Martí revela que el gran tema de Ramon Vinyes va ser «el desterrament», per això «l’humor i la ironia que percebem en els seus contes tenia una funció de revulsiu per superar el tedi, l’angoixa, la sensació de pèrdua, el desarrelament. No era un jovenet quan va haver de fugir de l’Europa totalitària. En els contes, s’hi veu la nostàlgia, el contrapunt, allò que trobava a faltar, però se’n riu de tot i trenca esquemes».
El primer conte té un títol molt nostrat: El Noi de Bagà, ple de referències al seu Berguedà natal. «El narrador dels seus contes podria ser un alter ego de Vinyes, que escolta els relats estrambòtics dels personatges i recorda casa seva, l’enyorança forma part de l’experiència de l’exili», anota Martí: «Com més passa el temps, més vigència tenen els contes».
Vinyes és saludat com un dels renovadors de la literatura llatinoamericana: «Va renovar el paisatge de l’Amèrica tel·lúrica, selvàtica i va urbanitzar la natura, parodiant-la». Martí continua explicant que «Vinyes creia que els avantguardistes eren els responsables de la deshumanització de la literatura, per les simpaties que havien mostrat amb els dictadors, i creia que la literatura posterior a la Segona Guerra Mundial seria humanitzadora i presentaria diverses veus. En els seus contes hi ha diferents veus, no persegueix cap objectiu, sinó que busca les fronteres entre la realitat i la ficció. Vinyes era molt fidel a si mateix».
El recull de contes A la boca dels núvols va sortir el 1946 i va merèixer un premi als Jocs Florals de la Llengua Catalana de Bogotà. El 1950 va tornar a Barcelona i dos anys després va morir. Entre sambes i bananes no va aparèixer fins al 1985. Tret de l’últim (Un caballo en la alcoba), tots els contes van ser escrits en català.
«Hi ha alguns autors, com la Lolita Bosch, que l’han reivindicat», puntualitza Martí. La iniciativa de Males herbes pot donar un impuls al coneixement d’un berguedà que va deixar petjada a l’altra banda de l’oceà.
L’autor de Berga forma part d’una antologia sobre el realisme màgic escrit en català
«Els contes d’en Vinyes són realment bons, n’hi ha un bon grapat que podríem dir que són extraordinaris», afirma l’editor de Males herbes, Ramon Mas, que a principis d’any ja va incloure un relat de l’autor berguedà (L’Albí) en el volum Bromistes, tramposos i mentiders. Antologia del realisme màgic català (1923-1945). «Ens agrada ensenyar una tradició diferent de la literatura catalana», apunta: «Una tradició que hi és, i en la qual Ramon Vinyes no és dels més desconeguts, i sí un dels escriptors més potents, un autor brillant».
Situat en aquest recull al costat de noms com Pere Calders, Josep Carner, Joan Oliver, Salvador Espriu i Apeles Mestres, Vinyes esdevé una figura majúscula segons Mas: «En l’àmbit lingüístic i creatiu, se’l pot comparar a Calders i Trabal». Males herbes transita pels marges i publica autors als quals la posteritat ha situat fora del cànon acadèmic. «Vinyes té un to de sàtira molt potent», analitza l’editor d’una firma que en el seu catàleg ha incorporat joies com Savis, bojos i difunts, una antologia del conte decadentista a Catalunya, i les Històries de la carn i la sang, d’Agustí Esclasans.
La prosa de Vinyes bascula entre la realitat i la fantasia i és un dels grans representants d’una literatura que durant dècades va quedar invisibilitzada, com anota Mas. El realisme màgic teoritzat als anys 20 per Massimo Bontempelli a Itàlia va teixir un fil que es va allargar fins a Colòmbia.
