El cas de Dani de la Orden suposa un peti miracle: un realitzador que amb només trenta-dos ja ha pogut rodar vuit llargmetratges i consolidar-se professionalment en un sector (el cinema espanyol) extremadament precari. Aquest director català va debutar fa vuit anys amb la correcta Barcelona, nit d’estiu i ha desenvolupat una trajectòria hiperactiva (també ha treballat en el teatre i la televisió) on ha conreat essencialment la comèdia. El seu nou treball, Mamá o papá, insisteix en la mateixa fórmula en què se sustentaven alguns dels seus llargmetratges més reeixits comercialment (El mejor verano de mi vida i Hasta que la boda nos separe). I, així, ens trobem novament amb una adaptació d’un film europeu recent. La seva darrera creació s’inspira, precisament, en una producció francesa, Papa ou maman, filmada el 2015 per Martin Bourboulon. Els seus protagonistes, Flora i Víctor, estaven valorats per tothom com els pares perfectes… fins que decidiren separar-se. Cap dels dos vol assumir la custòdia dels seus tres fills perquè tenen projectes professionals a l’estranger. I es lliuraran a una competició demencial per demostrar qui és més incompetent…
La premissa inicial, certament eixelebrada i provocativa, evoca inexorablement a la delirant La guerra de los Rose (Danny de Vito, 1989). El sarcasme més hilarant i l’humor negre dominen una primera part en què l’autor de Litus mou eficientment les seves cartes. Però, dissortadament, la mordacitat es dilueix ostensiblement en el tram final, on el sentimentalisme més tou i còmode s’apodera de la funció. Mamá o papá es revela, així, com una comèdia familiar decididament frustrada però defensada admirablement per una parella (Miren Ibarguren i Paco León) en estat de gràcia. El capítol interpretatiu destaca nítidament en una proposta amb una arrencada interessant i una conclusió decebedora.
