Cantant la loteria i desitjant feliç any nou entremig de nadales. Així va acabar (inicialment) el concert que, dimecres, van oferir el pianista manresà Manel Camp, la trompetista santpedorenca Mireia Farrés i el saxofonista berguedà -i ànima de la festa- Llibert Fortuny. Un trio molt més que ben avingut que va omplir l’aforament permès al teatre Conservatori per celebrar els 75 anys del compositor manresà amb JazzNadal i més.

Per l’escenari van desfilar Mozart, Bach, populars catalanes (com El testament d’Amèlia) i cançons nadalenques totes passades pel sedàs del jazz i l’electrònica, nascudes de les col·laboracions dels tres músics. Una dimensió sonora diferent per trencar fronteres estilístiques amb la intenció de redescobrir uns temes vestits amb una altra pell. Camp ja sabia què era la fusió quasi abans que Fortuny i Farrés nasquessin. Però amb ells, aquesta sovint desgastada paraula va brillar en la dimensió aparentment més espontània centrada en la descàrrega d’adrenalina d’un Fortuny investit de mestre de cerimònies que fa anys que juga amb l’experimentació, amb els pedals d’efectes, l’ordinador portàtil i l’ewi a escena.

Va ser un concertàs. Una nit per reivindicar els directes en temps difícils per als músics (com va apuntar al final Fortuny) i una nit per reivindicar el plaer de veure i escoltar tres artistes que, sols, ja s’ho valen però que junts saben esprémer el bo i millor de cada casa: la serenor virtuosa de Camp, la llibertat creativa de Fortuny i l’excel·lència interpretativa de Farrés. Se n’ha de saber, per improvisar. El públic va agrair des de la primera nota l’entusiasme que traspuava un diàleg musicat que va arrencar moltíssims aplaudiments.

Manel Camp obria el concert definint-lo de «molt especial» per la relació que l’uneix a «aquestes dues persones magnífiques i músics extraordinaris» i explicant al públic el programa: temes de Mozart en Jazz, Populina, JazzNadal i JZBach. I una hora més tard, Fortuny l’acabava agraint al Manel haver estat, des que eren jovenets, al seu costat. Amb Mozart va començar tot i amb Mozart s’iniciava la nit, amb el primer moviment de la Petita Serenata Nocturna, un dels temes més coneguts de la clàssica que ja va deixar clar que l’expressivitat dels arranjaments del pianista i el saxofonista obririen la peça en canal. Ganes de ballar? Més d’un hauria saltat de la butaca per participar de la festa del Concert de Brandenburg, n.3. Bach, com abans Mozart, seguien el ritme d’una jam session desacomplexada.

El torn de les nadales engegava la darrera part del concert amb Adestes Fideles, El desembre congelat, Santa Nit o Les 12 van tocant (primer bis) per acabar el concert amb públic i artistes aplaudint-se mútuament. Però, com havia explicat Camp a aquest diari, «sabem com comencem però no com acabem». I després que Fortuny anunciés que enregistrarien els treballs que només han treballat a l’escenari, va proposar un Popurri friki de nadales. És quan va demanar la col·laboració del públic i a l’escenari van pujar la Itziar, de 13 anys, i el Carles, d’uns quants més: ella per emular els nens de la loteria, ell per desitjar un feliç any nou mentre el públic cantava Fum, fum, fum i seguia el ritme picant de mans. Una última nadala més asserenada va tancar un concert de clímax i celebració: per l’aniversari de Camp, per la relació entre els tres músics i per la complicitat d’un públic, malgrat els temps de mascaretes i covid.