Segurament us deu haver passat el mateix que a mi els darrers dies. Us heu trobat diverses vegades per WhatsApp o Twitter enmig d’ una acalorada discussió cinèfila. Jo ja en compto cinc o sis i totes tenen el mateix film per protagonista. No mires arriba estrenada a Netflix el 24 de desembre, és un dels film més divisius que servidor ha arribat a veure mai i provoca que la gent discuteixi amb una radicalitat realment inèdita. Per què? Potser un psiquiatra hauria de buscar el pols al moment històric, però sembla evident que és un film que molts el senten proper i revelador, mentre a altres els resulta insultant. Això ja ha passat anteriors vegades, però jo no ho havia viscut amb tanta intensitat. Una de les raons de tot plegat és que No mires arriba ha merescut una visibilitat privilegiada en estrenar-se simultàniament a nivell planetari a través de la plataforma més popular, en les dates perfectes i per incloure un càsting realment antològic: Leonardo DiCaprio, Jennifer Lawrence, Meryl Streep, Cate Blanchett... Però, quines són les raons que argumenten aquests polemitzadors que apareixen sota les pedres?

Els hostils amb la pel·lícula diuen que és una sàtira sense gràcia, que porta a la caricatura el seu magnífic repartiment i que el que explica no és versemblant. Els que la defensen han connectat d’una manera reveladora amb un relat hilarant que sembla explicar quelcom inèdit en la ficció contemporània: les raons per les quals som cada cop en un forat més i més fosc del qual no sembla haver-hi sortida. Adam McCay, que ja havia fet diana en el zeitgeist col·lectiu amb El vicio del poder i La gran apuesta, s’ ha inventat una història grotesca sobre els intents dels nord-americans per evitar l’impacte d’un meteorit que ha de destruir la Terra. I evidentment aquests intents son tan matussers i interessats com els que fem servir per evitar la devastació de la mare naturalesa, conviure amb la nostra adolescència tecnològica, o trencar amb l’angoixa psicòtica que portem sota la pell i que la covid ha acabat de desfermar.

Així de brillant és No mires arriba? Personalment aquest encertat esperit em sembla que redimeix el film de qualsevol excés i caricatura pròpia del gènere. I crec que és una pel·lícula realment important, que mira la contemporaneïtat de cara a cara, sense por, i que obre fronts interessantíssims per al futur no només d’un cinema reivindicatiu, sinó, en general, de la valentia en l’expressió artística, tan escassa entre creadors i, sobretot, programadors. Que segueixin les discussions a WhatsApp i Twitter. I que s’estenguin de casa en casa. I a parlaments i senats. Alguna cosa es mou. Mirem endavant.